CN | Josep Miquel Bausset
Aquest era el títol de la conferència que, l’1 de juny de 1961, va pronunciar Karl Rahner, un dels teòlegs més importants del segle XX. El 22 de març de 1961, Rahner havia estat nomenat consultor d’una de les comissions preparatòries del Concili Vaticà II. Però, “casualment”, uns dies després de la seua conferència li van comunicar que quedava subjecte a una censura prèvia, que tenia per objecte desqualificar-lo com a teòleg i reduir la seua influència en el Concili. Amb tot, la nova primavera del papa Joan XXIII, el papa bo, i la postura del papa Roncalli, el bisbe de Roma, de distanciar-se del sector més conservador de la Cúria, d’aquells que ell mateix va anomenar, “profetes de calamitats”, va fer possible la “rehabilitació” de Rahner. Per això, amb valentia, el cardenal de Viena, Franz Köning, el 24 de setembre de 1962 va sol·licitar l’assessorament d’aquest teòleg durant les sessions del Concili Vaticà II. D’ací que Rahner, l’autor de la conferència, “No apagueu l’Esperit”, va ser designat oficialment, teòleg del Concili.
Aquestes mateixes paraules de Rahner, “No apagueu l’Esperit”, encapçalaven un article meu, publicat els dies anteriors al conclave que va elegir el cardenal Jorge Mario Bergoglio, nou bisbe de Roma. I certament, els cardenals que, aquell 13 de març de 2013 van votar com a nou bisbe de Roma l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires, van escoltar l’Esperit. Van ser dòcils a la veu de l’Esperit, que els demanava escollir un home senzill, ple de fe i d’esperança, un pastor bo, amb olor a ovella, que fera avançar l’Església cap a una nova primavera. De fet, el papa Francesc, durant aquests dotze anys al capdavant de l’Església, ha estat guiat per l’Esperit de Déu i per això mateix ha sabut acompanyar el Poble de Déu, amb saviesa i amb humilitat, amb tendresa i amb amor.
Des que el passat dilluns de Pasqua l’Església està en període de Seu vacant, prenen més força (com ara fa dotze anys), les paraules de Rahner, que vull adreçar als cardenals que es reuniran en conclave: “No apagueu l’Esperit”.
Els cardenals que, pròximament, es reuniran a la capella Sixtina per elegir el successor del papa Francesc, haurien d’escoltar l’Esperit, per tal d’escollir un home que continue el camí que ha obert el papa Bergoglio, perquè el centre de l’Església l’ocupen els pobres i els exclosos, els marginats i els qui no compten per a ningú. Que el nou bisbe de Roma, fidel a l’encíclica “Laudatto si”, es comprometi a tenir cura de la creació i denuncie la indústria bèl·lica i la mort de tants milers i milers de persones, hòmens, dones i xiquets que moren per la guerra i per la fam.
Com el papa Francesc, el nou bisbe de Roma hauria de ser (com ha dit l’arquebisbe José Cobo, de Madrid), “un papa valent”, que mire el present i el futur amb esperança. Un papa sense nostàlgies del passat. Un papa que siga, com ha dit el bisbe Joseba Segura, de Bilbao, “un missatger de diàleg i d’encontre”. Que no excloga ningú, sinó que mire d’acollir tothom i que faça de l’Església una llar que no tanque mai la porta a cap persona. Que renove i revife la fe dels seguidors de Jesús de Natzaret, que siga artesà de pau i servidor de comunió i d’unitat. Un papa creient i creïble, que com el papa Bergoglio, vaja a les perifèries i faça que l’Església camine al costat de la gent. Que no frene la renovació de l’Església, sinó que continue la primavera del papa Francesc, que ningú no hauria d’aturar.
Els cardenals reunits en conclave, si no apaguen la veu de l’Esperit, segur que escolliran un pastor que aposte per una Església sinodal i no piramidal. Una Església que siga “hospital de campanya”, per acollir els ferits del nostre món i tots els qui es troben al marge de la societat. El nou papa ha de fer possible una Església que no siga una casta clerical, sinó una comunitat de germans que viuen el manament nou de l’amor. Una Església horitzontal més que vertical.
Vull que el nou bisbe de Roma continue el camí renovador del papa Francesc, fidel al Vaticà II i que siga, com ell, el pastor dels últims, ja que el papa Bergoglio va fer seus els exclosos, els sense sostre, el col·lectiu LGTBI, els migrants, els pobres i els refugiats. Que faça de l’Església un espai d’esperança i de diàleg amb el món modern i amb els qui estan en la frontera de la fe. Que el bisbe de Roma que escolliran els cardenals, treballe per una Església que no excloga ningú, amb una actitud d’acolliment sincer i fratern, en la línia del papa Francesc, quan deia que a l’Església hi caben “tots, tots, tots”.
Que el nou papa siga un home ben humil, amic i servidor dels pobres, com ho ha estat el papa Francesc. Un pastor que encoratge i acompanye la fe dels deixebles de Jesús i que denuncie, amb valentia, la injustícia, la mentida i la hipocresia dels poderosos, així com el capitalisme salvatge. Que el nou bisbe de Roma defense la justícia social i lluite contra el canvi climàtic i contra els abusos sexuals al si de l’Església.
La misericòrdia i l’amor, com ha dit l’arquebisbe Enric Benavent, de València, “són les dues claus que ens permeten entendre la missió del papa Francesc”. Per això “la vida de Francesc ha segut un pas de la gràcia de Déu pel món”.
També el nou bisbe de Roma ens ha de mostrar la misericòrdia i l’amor de Déu i per això mateix, hauria de ser un home vestit només de les benaurances, defensor de la veritat i de la llibertat, més sensible al paper de la dona a l’Església i cercador de l’ecumenisme. Que el nou bisbe de Roma siga respectuós amb totes les formes de famílies i amb les llengües i cultures minoritàries i aposti pel celibat opcional dels preveres de ritus romà. Que sàpiga afavorir les diverses sensibilitats teològiques, sense por al pluralisme, allunyat de postures uniformitzadores i intransigents, que sempre resulten estèrils.
Que el bisbe de Roma que escolliran els cardenals, oberts a l’acció de l’Esperit, anuncie l’Evangeli, com ho ha fet el papa Francesc, des del servei i no des del poder. Que defense els immigrants i els refugiats i denuncie els polítics que, inhumanament, criminalitzen aquests col·lectius. Que el nou bisbe de Roma treballe per fer possible una Església senzilla i pobra i continue la primavera eclesial que ens va portar el papa Francesc ara fa dotze anys, una primavera ben plena dels fruits de l’Esperit. Que el nou bisbe de Roma siga un pastor senzill i atent als signes dels temps i que com l’apòstol Pere, siga pescador i no príncep i més pare i germà, que cap d’estat. Que acabe amb la xacra dels abusos sexuals al si de l’Església, un pecat greu, a més d’un delicte que ens avergonyeix com a deixebles de Jesús.
Com en el temps de la pandèmia que va paralitzar el món ara fa cinc anys, el nou bisbe de Roma ha de ser un home que, com deia el papa Francesc, ens encoratge a buscar Jesús, “tocant el seu cos en el cos ferit dels pobres, com a confirmació de la comunió sagramental rebuda en l’Eucaristia”.
Voldria que en el conclave que començarà aviat per elegir el nou bisbe de Roma, els cardenals no apaguen la veu de l’Esperit. Que no ofeguen ni empresonen l’Esperit, que, lliure, sempre bufa on vol i quan vol. Un Esperit de llibertat i d’alliberament, de comunió i de pau. Vull que el nou bisbe de Roma siga un home lliure, un pastor que treballe per la comunió i la llibertat d’una Església, pobra i per als pobres, com desitjava el papa Francesc.
Vull, com demana Sant Benet a l’abat (a la Regla), que el nou bisbe de Roma “sàpiga que més li pertoca servir que manar” (RB 64:8) i així “faça prevaldre la misericòrdia sobre la justícia” (RB 64:10).
Que el nou bisbe de Roma siga un pare i un germà per tots nosaltres i un testimoni d’esperança i d’alegria. I que, com ha dit l’arquebisbe Joan Josep Omella, de Barcelona, tots els cristians “fem que el llegat de Francesc i el seu testimoniatge, continue il·luminant els cors dels hòmens”.
