CN | José Mena Àlvarez
El diminut pardal teixidor Remiz pendulinus amb apenes 11 cm, es reconeix fàcilment per la seua cridanera màscara facial negra, un poc menys patent en la femella i grisenca en els juvenils, que ressalta vivament sobre la coloració blanc-grisenca del cap i es prolonga des de la zona baixa del front fins a la regió auricular. Les parts dorsals llueixen amb una tonalitat castanya, més pàl·lida a la femella, amb voreres negres. El ventre és fosc amb taques marró-rogenques difuses al pit.
És una espècie estretament lligada als sots fluvials, així com a llacs, rierols, tolles o estuaris, sempre que hi compten amb abundant vegetació arbòria (salzes, xops i oms) barrejada amb canyissos, enees i arbustos densos i espinosos. En estos llocs no només troba protecció mentre deambula hàbilment entre les branques dels arbres o les tiges del canyís, sinó també emplaçaments idonis per instal·lar el seu característic niu de forma globosa, per a la qual cosa utilitzarà diferents materials com ara branques fines, fibres (ja siguen animals o vegetals), teranyines, llavors plomoses…
La seua dieta es basa, principalment, en el consum de xicotets invertebrats (aranyes, insectes i les seues larves, etc.), que obté després de prospectar minuciosament les branques, tiges, rovells o flors de salzes, xops i canyissars Al llarg de l’hivern ingereix també matèria vegetal, sobretot de brots i llavors de salze .
Durant el mes d’abril, la femella pon de 5 a 8 ous de color blanc mat. La incubació dura uns 14 dies i només la femella els cova, mentre que el mascle es dedicarà a aportar aliment.
Este article està dedicat a Miguel de Palma, colombaire i pescador, mort recentment. Veí meu de carrer, era un home curiós i un apassionat de la natura, amb el que vaig compartir tantes converses sobre l’avifauna del nostre poble. Fa anys va ser el primer a parlar-me d’este curiós pardalet, arribant a acompanyar-me a un dels seus nius que lamentablement per la seua ubicació, va ser impossible fotografiar-lo. Ara, molts anys després, la sort m’ha somrigut i gràcies a l’ajuda del meu amic Jose Ventura, hem pogut localitzar un niu situat al centre d’un tarai enorme en molt bones condicions per abordar una sessió fotogràfica. Miguel, l´home que controlava als rossinyols del riu, alimentava tots els dies als xeus en el parc i fins i tot tenia a una urraca que parlava, ara segur estarà esbossant un somriure.
