En plena crisi del coronavirus han sorgit les conseqüències del corinnavirus o, com deia la meua sabia mare: la jodienda no tiene enmienda.
L’oportunista discurs de Felip VI del passat diumenge instava a la unitat davant les dures circumstàncies actuals. I està bé, malgrat que aplegava tard, perquè hauria d’haver eixit divendres com la resta de les autoritats per tractar de tranquil·litzar el seu poble, però el monarca estava a la seua, amb el penúltim capítol d’escàndols a sa casa.
El rei ja no té l’autoritat moral que, com a institució, encara gaudia abans de la informació publicada per The Telegraph dissabte, on la corona era vinculada a un presumpte cas (un més) de corrupció.
I és que en aquest país vam despertar a la realitat de la democràcia quan se’ns van caure, entre altres, tres referents morals de la societat, tres tòtems de la tribu: Joan Carles I (la família reial en general), Jordi Pujol (la família referent moral del nacionalisme) i Felip González.
El corinnavirus li va costar l’abdicació a l’Emèrit, i està passant-li, amb l’inestimable col·laboració de les gravacions il·legals de l’excomissari Villarejo, una factura molt alta a la Corona; podrà pagar-la Felip VI?
Què pensaríem honestament d’un senyor comú, del carrer, com si fora un veí normal nostre si el descrivírem amb aquest perfil: borratxo, infidel, corrupte, mentider, homicida?
La Monarquia ha traït la confiança que havia dipositat en ella la societat, però tanmateix, ni es permet un referèndum sobre l’organització de l’Estat als que no vam poder votar la carta magna el 1978, ni es vol acceptar una comissió d’investigació al Congrés.
Al final, perquè l’opinió pública puga saber la veritat sobre la Corona, solament podem confiar en el quart poder: els mitjans de comunicació. I així ha estat. Un periòdic britànic, The Telegraph, ha fet públic allò que els ciutadans comuns hem certificat “sotto voce” al carrer, al bar, en casa: la decadència de la monarquia espanyola. Quan podrem expressar lliurement el nostre pensament en les urnes?
