Així comença l’article 14 de la constitució espanyola, que alguns sacralitzen fins a l’extrem. El text d’aquest article continua així: “sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Però això és fals, ja que l’article 56.3 de la constitució afirma que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. I és que la sacrosanta constitució no permet que es jutge o s’investigue un senyor acusat d’estafar cent milions i d’evadir-ne cinquanta. La constitució i alguns partits que s’han oposat a constituir una comissió que investigue les activitats corruptes del rei emèrit. PSOE, PP, Vox i Cs han votat en contra per constituir aquesta comissió.
Per tant l’article 14 és mentida, ja que si tots els espanyols “són iguals davant la llei”, però alhora el rei “és inviolable”, és a dir, no està subjecte a l’article 14, hi ha una flagrant contradicció entre aquests dos articles. Per això és evident que tots els espanyols no “són iguals davant la llei”, ja que el rei està per damunt dels altres ciutadans de l’estat.
És evident que davant l’escàndol polític i econòmic, de primera magnitud sens dubte, dels embolics financers del rei emèrit, que ha amagat cent milions d’euros, el rei Joan Carles ha estafat hisenda (no ho som tots?) amb les comissions rebudes quan va ser cap de l’estat.
Fa uns dies els mitjans de comunicació ens informaven que la Fiscalia ha demanat 32 anys de presó per a l’actriu Ana Duato i 27 per a Imanol Arias per delictes fiscals. ¿El rei emèrit és igual davant la llei que Ana Duato i Imanol Arias?
Recorde, per altra part, que quan el president Jordi Pujol va informar que tenia diners a Andorra, els polítics i els diaris es van tirar al damunt de l’expresident de Catalunya. Curiosament, ni PSOE, ni PP ni Cs, ni la majoria dels diaris amb seu a Madrid, no han reaccionat de la mateixa manera de com ho van fer en el cas de Jordi Pujol. A més, per més inversemblant que siga, que el govern de l’estat (del PSOE i Unidas Podemos) haja aplaudit “la contundència del Rei” (Levante, 17 de març de 2020), és vergonyós. Al País Valencià només Compromís i Unides Podem han recolzat la creació d’una comissió d’investigació sobre aquest cas.
Aquest escàndol polític (mig amagat per la crisi del coronovirus) el vol resoldre l’actual rei, renunciant a l’herència del son pare i retirant-li l’assignació que fins ara rebia el rei emèrit. El rei Felip, per dignitat i per coherència, no hauria de renunciar a l’herència de son pare, sinó a la corona que son pare va rebre del dictador Franco.
El que resulta escandalós és que fa un any, el 5 de març de 2019, el rei Felip va conèixer que era beneficiari dels diners que son pare li deixava des de la Fundació Lucum. El rei Felip va traslladar aquesta informació al rei Joan Carles i a les autoritats competents. ¿I per què no va informar als ciutadans espanyols d’aquesta informació? És evident que si el rei Felip ha anunciat ara (i no fa un any) que renuncia a l’herència de son pare, és perquè ara ha eixit als mitjans de comunicació aquests embolics del rei emèrit.
Mentre que, en les actuals circumstàncies de pandèmia, els professionals de la sanitat (metges, infermers, farmacèutics, estudiants de medecina, auxiliars d’infermeria, de farmàcia i de l’administració) i de protecció civil estan donant el millor d’ells mateixos, fins al punt que alguns s’han conta
giat pel seu servei públic, els qui haurien de ser exemple d’integritat i de honestedat, com el rei emèrit i l’actual, no fan sinó burlar-se dels ciutadans que pateixen les conseqüències econòmiques i de salut, en aquest moments tan difícils.
No és estrany (i Freud en trauria moltes conclusions d’això), que el iot del rei Joan Carles s’anomenara Fortuna i que l’equip veler en el que participava el rei emèrit, s’anomenara Bribón.
Davant això, ja seria hora de dir que la constitució menteix (en aquest i en altres punts), ja que tots els espanyols no són iguals davant la llei. Hi ha alguns ciutadans que sí que estan sotmesos a la llei i d’altres, l’elit monàrquica, que estan exempts del que diu la llei.
Una vegada més la Bíblia ens posa en guàrdia sobre l’avarícia i el desig de posseir: “El cobejós de diner, no en té mai prou, i qui cobeja l’abundància, no en té profit” (Ecle 5:9). Per això el rei Joan Carles hauria de recordar que ell mateix “va eixir nu de l’entranya de la mare i així se’n tornarà, com va vindre; del que ha guanyat, no li queda res que puga endur-se” (Ecle 5:14).
Fa unes setmanes, i sense que li caiguera la cara de vergonya, el rei Felip digué: “La tauromàquia dóna cohesió a Espanya” (El Nacional, 21 de febrer de 2020). El que sí que és evident, com tots podem observar, és que el que dóna cohesió a la corona, és la corrupció.
