CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se relaxat a l’espectador:
VICENT
-I una volta se n’han anat Joan i Remei i s’ha quedat a soles, Pere s’escriu unes notes sobre la relació de María José i Joan per a estudiar-les tranquil.lament:
“María José vol a Joan i no és cap perversa. Si l’ha atrapat en un doble lligam, com diria Gregory Bateson i l’Escola de Palo Alto, és a causa dels seus profunds problemes. Joan, que coneix eixa teoria, sabia que hi estava clavat, però no volia donar-se’n compte i escapar-se’n per no perdre María José.
1) La relació amb María José era vital per a Joan –o, almenys, viscuda com a tal, diria jo.
2) María José li enviava a Joan mitssages contradictoris: els uns a nivell verbal i els altres a nivell no verbal.
3) María José prohibia la metacomunicació: impedia el diàleg de lo que estava passant entre els dos.
4) Quan Joan volia eixir-se’n de la relació María José li ho impedia bolcant-se sobre ell.
Joan, per tant, estava sotmés a un dilema capciós: malament si seguia amb ella, queia en el desequilibri i en el patiment; malament si la deixava, perdia la dona de la seua vida. I Joan, triant seguir amb María Jsé, triava, evidentment, el desequilibri i el patiment, que, de rebot obrien la ferida encara sagnant de la seua exnovia no tancada encara. Un trauma, per cert, relacionat amb l’estret i fort vincle que té amb sa mare.
Més encara: Joan sabia que María José encara estava enamorada de son pare i que encara no li havia fet el dol i, per tant, que la relació seria problemàtica, però va triar no donar-se compte per no perdre-la.
L’enamorament encara de son pare explicaria, per una banda, que María José no poguera amar i no tinguera només que amants i, per un altra, el cercle viciós amb Joan: de la unió a la desunió i viceversa. Un comportament que, encara que semblara absurd, té la seua lògica. Quan s’unia a Joan creia inconscientment que traicionava a son pare i el sentiment de culpa la portava a desunir-se. Però l’amor a Joan la portava de nou a unr-s’hi. I de nou a desunir-se, etc. I, atrapada en eixe cercle viciós, clavava a Joan en un doble lligam, que el feia perdre el sentiment d’identitat.
I a la teoria del doble lligam, jo hi afegiria un factor de tipus sociològic en l’atrapament: el factor classe social i el factor poble-ciutat. La superioritat de l’estatus social de María José, classe mitja alta de València, respecte al de classe subalterna valencianoparlant de poble de Joan, feia que ell creguera tindre, i materialitzara, una plus-vàlua en la relació que Joan, a causa del sentiment d’inferioritat de classe i de poble, l’assumia i la convertia en profecia que s’autocomplix. Com a conseqüència, la relació de poder que establia, conscientment o inconscientment, María José i que, amb la seua connivència, acceptava Joan.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se a Vicent:
ANA
-Joan ya sabe que María José le quiere, pero cuando Pere le de la explicación completa se acabará de dar cuenta de ello
Vicent, en pla mitjà, de costat, adreçant-se tranquil a Ana:
VICENT
-Totalment d’acord.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se en to afirmatiu a Vicent:
ANA
-En esta historia, me parece que no hay verdugos, sino víctimas.
Vicent, en pla mitjà, de costat adreçant-se en to afirmatiu a Ana:
VICENT
-Totalment d’acord també.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se tranquil.la a Vicent:
ANA
-Pero los veo demasiado románticos a los dos.
Vicent, en pla mitjà, de costat, adreçant-se tranquil a Vicent:
VICENT
-Sí. Massa.
Ana, en primer pla, de costat, adreçant-se tranquilla a Vicent:
ANA
-Yo, después de leer “Del amor” d’Stendahl, no veo un buen invento lo del amor romántico.
Vicent, en un primer pla, de costat, adreçant-se tranquil a Ana:
VICENT
-I jo tampoc lo de la societat de classes.
Ana, en un primer pla, de costat, adreçant-se tranquil.la a Vicent:
ANA
-Y yo tampoco.
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se tranquil a l’espectador:
VICENT
-María José, mentrestant, seguix anant a la terrassa a voltes sola a voltes amb Isabel, però com que no troba Joan cada vegada està més preocupada, més melancòlica i més angoixada. “¿Por qué no le preguntas a Jaime a ver si sabe algo de Joan? Como es el mâitre quizás lo sepa”, li suggerix Isabel a María José. “Es verdad”, li contestaI María José, animant-se un poc. Es tranquilitza, s’alça d’un bot i se li acosta a Jaime, diguent-li: “Jaime, ¿sabes algo de Joan?” “Está de baja”. I a María José li agarra un mareig de la impressió de la contestació de Jaume que si no l’arriba a agarrar Isabel cau a terra.
Isabel i Jaume l’ajuden a posar-se bé, però María José només recuperar-se agarra el mòbil per a tocar-li a Joan. Isabel malda per impedir-li-ho, peròo vegent com d’agressiva es posa María José al final la deixa fer. María José li toca il.lusionada a Joan, però no contesta ningú. Hi insistix vàries vegades, però amb el mateix resultat: no contesta ningú. Aleshores, María José fora de sí mateixa tira el mòbil a terra, s’alça d’un bot del seient i se’n va a la parada de taxis que hi ha enfront de la terrassa. Isabel intenta agarrar-la, però María José se li escapa com una anguila. María José agarra un taxi i se’n va il.lusionada de nou al pis de Joan. Quan a la finca de Joan toca al seu pis però no contesta ningú. Hi insistix i hi insistix desesperada, pero seguix sense contestar ningú.
(CONTINUARÀ)
