CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se seriós a l’espectador:
VICENT
-Joan li conta a Pere com d’afonat es troba mentalment i espiritual. Pere, després d’escoltar-lo, a banda:, li diu seriós a Remei: Veig Joan emocionalment desestructurat. Que es prenga una Zyprexa de 2’5 al dia. Tin esta caixeta i que comence a medicar-se esta nit mateixa. Tin també esta recepta per a anar a la farmàcia a er més. Que es done de baixa del treball i que s’abstinga de vore María José i procura que ella no es puga posar en contacte amb gent per cap mitjà. Vos espere dijous de la setmana que ve a les huit del vespre. Però si Joan em necessita, toca’m a l’hora que sia. I a la vostra mare, per ara, no li digueu res.” “I al nostre pare tampoc?”, li pregunta Remei a Pere. “Tampoc”, li contesta Pere.
Se sent la veu acaronadora d’Ana trista:
ANA (OFF)
-Ahora, dos heridas en Joan abiertas en canal al mismo tiempo: la de su exnovia y la de María José.
Pla general, Vicent de front i Ana d’esquenes. Els dos seriosos:
VICENT
-María José acudix l’endemà a la terrassa amb Isabel i, en no hi vore Joan, es queda preocupada. Hi torna diversos dies també amb Isabel i l’absència de Joan, a la preocupació, li afegix l’ansietat i l’angoixa. Isabel mira de calmar-la, tot suggerint-li repetidament: “Olvídalo, María José”. “No puedo, Isabel. Mejor dicho, no quiero. Joan es el hombre de mi vida”, es la seua contestació de sempre. Isabel, al final, com que no pot llevar-li a María José del cap a Joan, acaba per acceptar la seua impotència i es dedica a tenir cura d’ella.
Se sent la veua acaronadora d’Ana seriosa:
ANA (OFF)
-Y ahora, María José, ante la ausencia de Joan, sumiéndose en el vacío existencial y el sinsentido de su vida.
Vicent,en pla mitjà, adreçant-se seriós a l’espectador:
VICENT
-Està tan desesperada, María José, que impulsivament se’n va del seu pis a casa de sa mare. Abans de seure les dos en el sofà, sa mare posa una òpera de Verdi. De seguida, María José li conta el sopar amb Joan i la seua absència de la terrassa, sense poder evitar transmetre-li per via subliminal la seua ansietat, la seua angoixa i la seua desesperació, que alimenten la preocupació sentida per sa mare només vore-la. No obstant això, sa mare, que en tot moment ha estat abraçant-la, està a l’altura de les circumstàncies i aguanta el tipus. “¡Qué desdichada me siento, mamá! ¡Qué desdichada! ¡He perdido al hombre de mi vida!”, exclama plorant, María José, en acabar el seu relat. I sa mare només encerta a dir-li per a tranquil.litzar-la, “¡Tranquil.la, hija, todo pasará!”, alhora que es diu a sí mateixa per a tranquil.litzar-se també: “¡Menos mal que estoy en terapia! ¡Menos mal! ¡Porque si no no sé qué sería de las dos!”.
Ana, en pla mitjà, de costat adreçant-se seriosa a Vicent:
ANA
-¡Menos mal!
Vicent, en pla mitjà, de costat, adreçant-se seriós a Ana:
VICENT
-Cert! La teràpia de María Jesús ha segut providencial.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se seriosa a Vicent:
ANA
¡Y tan providencial!
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se a l’espectador:
VICENT
-Ha passat una setmana i, de nou, Joan i Remei amb Pere. “El veig un poc millor, Joan. ¿Vols parlar de la relació amb María José o ho deixem per a la setmana que ve?”, li diu Pere a Joan. “Hui mateix. Crec que amb el teu suport ho podré fer”, li contesta Joan animat, enfrontant la situació. I Joan, ajudat per les preguntes de Pere, li conta com pot la relació amb María José. “María José no m’ha volgut mai. Per a ella només he segut un objecte per a alimentar el seu narcisisme”, acaba el seu relat amb amargor.
Ana, en pla mitjà, adreçant-se trista a Vicent:
ANA
-Y Joan cayendo ya de lleno en el victimismo.
Vicent, en pla mitjà, adreçant-se seriós a Ana:
VICENT
-Una volta ha acabat de parlar Joan, Pere li diu molt comprensiu:“Joan, jo crec que María José el vol de veritat i que no és cap perversa. La causa del seu comportament són els seus problemes. Quan estigues millor ho voràs clar. Ara continúa amb la medicació, seguix de baixa en el treball i evita tot contacte amb María José. Quan estigues bé ja en parlarem de la relació amb ella. I dels teus problemes nooo et preocupes tant. Recorda Johnny. Tens bons subjectes humans interioritzats”.
Al dijous que ve a les huit del vespre vos espere als dos. I tu, Remei, tin cura del teu germà fins que es pose bé i procura que complisca les meues recomanacions. “D’acord, Pere”, li contesta afirmativa Remei. I Joan,, després de sentir les paraules de Pere, un autorictas per a ell, es queda més tranquil, tot covant l’esperança de posar-se bé i, inclús, de tindre una bona relació amb María José en el futur.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se relaxada a Vicent.
ANA
-Mejor, imposible.
Vicent, en pla mitjà, de costat, adreçant-se relaxat a Ana:
VICENT
-Joan té bons costats.
Ana, en pla mitjà, de costat, adreçant-se relaxada a Vicent.
ANA
-¡Y tanto!
(CONTINUARÀ)
