CN| Josep Miquel Bausset
Davant les mentides, les falsedats, l’opacitat i la manipulació del govern valencià en relació a la Dana que va assotar les comarques centrals del País Valencià, l’Església o millor dit, la jerarquia, no pot ser neutral.
L’Església, davant les injustícies, amb la mort, arrossegats per l’aigua, de 224 valencians i de tres desapareguts, ha d’actuar sempre d’una manera apartidista, però no neutral. I és que, com Jesús, l’Església ha d’estar sempre al costat dels pobres i dels marginats i alhora, profèticament, denunciar la injustícia i l’opressió dels poderosos.
Per això el bisbe Desmod Tutu, deia: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has escollit el bàndol opressor”. ¿No ho va fer així Jesús de Natzaret? I el bisbe Desmond Tutu afegia encara: “El Jesús que jo adore és un Jesucrist que va estar sempre al costat dels qui eren tractats amb injustícia i es posà en problemes degut precisament a això”. I és que Jesús va ser anomenat amic de publicans i de prostitutes. Però mai no va ser amic, ni va seure a taula amb Pilat i Herodes, que el van matar.
Per la pretesa neutralitat de la jerarquia valenciana (ja abans, quan el PP valencià robava a les institucions on governava), els bisbes valencians mai no van ser capaços (ni valents), per denunciar la corrupció del PP des de la Generalitat del País Valencià.
Fa uns anys em sorprenia la resposta de pretesa “neutralitat” del qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro, a la Tribuna Europa, quan li van preguntar, el 28 de maig del 2014, sobre la condemna de 8 anys a l’exconseller del PP Rafael Blasco. L’arquebisbe Osoro afirmà que “la Iglesia no entra a juzgar”. Amb el qui era President de les Corts Valencianes i d’altres dirigents populars a l’auditori, l’ex-arquebisbe de València no va voler molestar el PP. I és que molt sovint (massa sovint!) s’ha vist una connivència clara de la jerarquia valenciana amb el partit del Sr. Feijóo. Una connivència que, afortunadament, no es dóna a tota l’Església Valenciana.
El cardenal Tarancon afirmava amb un gran realisme: “Una Església aliada amb els poderosos, amb els rics, amb els opressors, no mantindria una actitud radicalment evangèlica, no seguiria el camí de Jesús”.
Aquesta pretesa neutralitat, no es dóna en relació al poder. Així, davant l’abdicació del rei Joan Carles, el 2014, i l’anhel dels ciutadans de poder decidir entre monarquia i república, el qui va ser arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, amonestava els qui qüestionaven el model d’Estat monàrquic, perquè això seria “descoser lo que hemos cosido durante tanto tiempo”. També el cardenal Cañizares diverses vegades ha defensat la unitat d’Espanya aferrissadament, fins al punt d’afirmar en una homilia, que “Dios quiere la unidad de España” (El Mundo, 26 de setembre del 2015). Però ¿què dirien els bisbes espanyols si algun bisbe català diguera que Déu vol la independència de Catalunya?
Per això quan alguns bisbes defensen la neutralitat de l’Església, no puc sinó somriure, ja que per a ells la neutralitat és l’afinitat amb les dretes espanyoles.
L’Església valenciana no pot ser neutral i, amb valentia, ha de denunciar tants i tants despropòsits, injustícies i violacions dels Drets Humans, com ho va fer l’arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Jorge Mario Bergoglio (l’actua papa Francesc), que a propòsit de la nova pobresa, convidava a indignar-se, pel fet que ”que el pa i el treball no arriba a tothom”. I encara, Jorge Mario Bergoglio deia també: “Des de fa uns quants anys, l’Argentina viu una situació de pecat, perquè no es fa càrrec de la gent que no té pa ni treball”.
Els valencians estem patint la ineficàcia i els errors d’un govern que no va saber actuar amb rapidesa i amb eficàcia davant la catàstrofe de la Dana. Ha estat la jutgessa de Catarroja que instrueix la causa, que, amb valentia, ha dit que les morts de la Dana eren “evitables” i que l’emergència per avisar la població era competència de la Generalitat (Levante, 18 de febrer de 2025).
La jutgessa ha dit que “els danys materials no es podien evitar, però l’aclaparador nombre de morts, sí”. Aquesta magistrada titular del jutjat de primera instància i instrucció 3 de Catarroja, continua la investigació per les 224 víctimes mortals i els tres desapareguts, de les barrancades del Poio i la riuada del Magre. L’objectiu de la investigació de la jutgessa se centra en l’absència d’avisos a la població, que, per arribar massa tard l’alerta, no va poder protegir-se.
Si el president de la Generalitat no tinguera res a amagar, respondria, amb claredat i veracitat, les preguntes que no ha contestat:
¿Per què el missatge de l’Es Alert va tardar tres hores des que el Cecopi (convocat a les tres de la vesprada), es va reunir a les cinc de la vesprada? Per què l’alerta als mòbils arribà després de les huit de la nit, quan els carrers i les cases ja estaven plenes de fang i d’aigua?
¿Com és que amb l’avís roig no es recomanà a la població que pujarà als pisos més alts de les cases i que no eixirà de casa per anar a comprar (en molts pobles no plovia en aquells moments) o per salvar els cotxes?
¿Per què de sis a set de la vesprada hi hagué una aturada del Cecopi?
¿Com és que el president de la Generalitat amaga on era (i el trajecte en cotxe que va fer) aquell 29 d’octubre?
¿Com és que el president de la Generalitat (si va actuar correctament, com ell mateix diu), no mostra el registre de telefonades d’aquella vesprada?
¿Com és que no sabem què va fer el president aquella vesprada?
¿El dinar era com a president de la Generalitat o com a president del PP?
¿Com és que una consellera desconeixia (com va afirmar ella mateixa), el sistema d’alerta a la població?
I és que la Confederació hidrogràfica del Xúquer envià 62 avisos a Emergències, mentre el president Mazon estava dinant. I aquest organisme avisà del perill entre les quatre i les cinc de la vesprada.
Si el president va actuar correctament, ¿per què la Generalitat ha mutilat o manipulat els àudios?
Tenint en compte que el comandament únic d’emergències correspon a la Generalitat, ¿per què no va actuar amb rapidesa?
Són 224 persones mortes i tres de desaparegudes, que pesaran a la consciència del govern valencià.
I davant la mort de 224 valencians (i amb tres persones que encara no han estat localitzades), ¿per què l’Església calla, tenint en compte les mentides del govern valencià?
Com m’agradaria tindre bisbes com José Vicente Nácher, l’arquebisbe valencià de Tegucigalpa, que fa unes setmanes denunciava les persones que menteixen: “Hi ha persones covards que menteixen i altres que els creuen, però en sí mateix, la mentida és un buit. No deixem que la repetició de missatges, faça aparèixer la mentida com una cosa normal, inevitable o bona, perquè no ho és”. I el bisbe Nácher afegia encara: “El mal entra per la mentida i allò que realment existeix i dóna vida en plenitud, és l’esperit de la veritat, el que Jesús ens va deixar. La falsedat, per la seua falta de fonament, és reiterativa fins arribar a confondre l’entesa entre les persones” (Religión Digital, 1 de febrer de 2025).
Com m’agradaria tindre bisbes com els alemanys, que s’han distanciat explícitament de l’AfD, que han descrit com a no elegible per a un cristià (Religión Digital, 1 de febrer de 2025). Segons aquests bisbes, la participació en l’AfD ha de considerar-se com una actitud anticristiana i per això han dit que un cristià no pot votar l’AfD. ¿Hi haurà algun bisbes que diga això del PP (pel que ha robat i per les mentides que diu) o de VOX, per la seua política en matèria d’immigració, totalment antievangèlica?
Hui i sempre, l’Església, amb valentia, ha d’estar al costat dels indefensos i dels més dèbils, per defendre els seus drets i la seua dignitat, ja que els cristians hem d’ajudar “els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor” (Ps 71) L’Església no pot viure amb por, ni tampoc ha d’adular els opressors. Al contrari, ha de denunciar l’abús de poder d’aquells que xafen els pobres.
El cardenal Tarancon deia: “L’Església ha de conrear les exigències de l’amor i de la justícia, encara que això siga incòmode”. Però dissortadament, la majoria dels bisbes valencians, a diferència de Tarancon i de Bergoglio, continuen defensant una “neutralitat” que només afavoreix els interessos dels poderosos. Per això el P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, deia en una entrevista al diari Sur (31 d’agost de 2014), amb motiu de la tragèdia dels immigrants morts a la platja del Tarajal: “Alguns preguen, però no hi ha prou amb això, hem de protestar”. I afegia encara el P. Ángel: “Mai no he militat en partits, només en l’Església. I fins això em dóna maldecaps, per dir coses que no agraden als jerarques”. I amb tot, s’han de dir, ja que els cristians no podem ser neutrals.
L’exemple més eloqüent (però no l’únic) de “neutralitat” de l’episcopat espanyol durant el franquisme, el trobem l’1 de maig de 1968, quan la policia va envoltar l’església del Sagrat Cor de Sabadell, on s’hi havien refugiat 35 persones, entre hòmens, dones i menors, perseguits per les Forces d’Ordre Públic, tal com recordava Eduard Fornés, en aquell moment capellà d’aquella parròquia. Els capellans van obrir les portes de l’església i van acollir la gent, perquè segons el Concordat la policia no podia entrar als temples. La policia, que va tallar l’aigua, la llum i el telèfon de l’església, l’endemà va entrar al temple, gracies a una carta de l’arquebisbe de Barcelona, Marcelo González Martín, que autoritzava les Forces d’Ordre Públic a assaltar l’església (Vilaweb, 8 de gener de 2022). Aquí hi ha la diferència entre la “neutralitat” d’un arquebisbe (a favor de la policia) i el compromís dels capellans que van acollir els qui eren perseguits.
I és que, com va dir Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau, en la mateixa línia del P. Ángel García, “Cal protestar, perquè la neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes”. Per això el papa Francesc, amb valentia, deia el 5 de juliol del 2014: “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”. Per això l’Església Valenciana hauria d’estar al costat dels més pobres i dels més vulnerables de la nostra societat, com ho són els afectats de la Dana i, més directament, els familiars de les víctimes mortals, que com diu la jutgessa de Catarroja, s’haurien pogut evitar.
L’exemple de valentia del bisbe Desmond Tutu (i dels bisbes Santiago Agrelo, Òscar Romero, Pere Casaldàliga, Teodor Úbeda) i la seua no neutralitat, el seu compromís amb els més dèbils i a favor de la pau i la seua lluita contra l’apartheid, ens encoratja a fer realitat la utopia d’un món més fratern, més just i més solidari.
