CN | Eugeni Gregori-Climent
Creure que la realitat social ens ve donada, és a dir, que hi ha una correspondència entre la nostra percepció i allò existent és una creença que com altres del sentit comú establert (1) no sols és errònia, sinó també perniciosa.
Posem el cas d’una valencianoparlant de poble que, guiada pels seus prejudicis, pressuposa que la ciutat de València està totalment castellanitzada i que no s’hi pot parlar en valencià. Per tant, en els seus viatges a València, en les seues interactuacions, només parlarà que en castellà i, en conseqüència, tothom li parlarà en castellà i es complirà el teorema del sociòleg, William I. Thomas: si es pren una situació com a real aquesta serà real en els seus efectes. En el cas de la nostra protagonista, en prendre com a real que la ciutat de València està totalment castellanitzada i que no s’hi pot parlar en valencià, la seua profecia ha esdevingut real en les seues conseqüències.
I, donat que té com a norma parlar sempre en castellà a la ciutat de València, es creurà que la normalització social i lingüística dels valencianoparlants és una fantasia d’utòpics que no xafen terra. Més: en el suposat cas que les creences de la nostra protagonista estiguen inscrites en el nostre sentit comú establert (1), la nostra extinció com a gent està assegurada.
La seua visió de la realitat, però, no serà la mateixa si substituix la seua concepció estàtica per una constructivista. A saber, creure que la seua percepció no deixa de ser una construcció, la validesa de la qual dependrà de la seua objectivitat.
Posem, per exemple, que abandona els seus prejudicis i adopta uns pressupostos nous. Com ara, que València no està totalment castellanitzada i que s’hi pot parlar en valencià. En conseqüència, decidix fer en els seus viatges a València un ús intencional (2) amb assertivitat del valencià en totes les seues interactuacions. I, una volta comprova que es troba amb interactuacions a) amb alternança de codi i b) exclussivament en valencià, canvia la seua visió de la realitat i pren com a hipòtesi que el valencià, a la ciutat de València, és una mena de llengua críptica (3). I, de nou, es complix el teorema del sociòleg, William I. Thomas: en prendre la nostra protagonista, com a real que la ciutat de València no està totalment castellanitzada i que s’hi pot parlar en valencià, la seua profecia ha esdevingut real en les seues conseqüències.
I, si pren com a norma fer sempre en els viatges a la ciutat de València un ús intencional (2) amb assertivitat del valencià a la ciutat de València, en comptes de creure que la normalització social i lingüística dels valencianoparlants és fantasia de gent que no xafa terra, potser la veja com un camí cap a la pròpia i dignificació personal i col.lectiva i prenga com a referents al capdavanters d’aquest moviment.
Entre la concepció estàtica i la concepció constructivista, per a nosaltres els valencianoparlants, no hi ha color. Amb l’estàtica, no ens espera res de bo a no ser que vullguem: a) privar-nos d’imaginar altres realitats possibles; b) abocar-nos al dogmatisme i al fanatisme; c) impedir-nos a nosaltres mateixa transformar la realitat social; id) condemnar-nos a la paràlisi i a la impotència; …. En definitiva, a no ser que vullguem reforçar i perpetuar l’Ordre Establert.
L’escaient per a nosaltres és, evidentment, l’esperançadora concepció constructivista que: a) ens obri possibilitats, en comptes de tancar-nos-les: b) fomenta la nostra creativitat; c) ens permet vore la realitat com a un procés (4) – concebent allò que és real com una etapa d’allò que podria arribar a ser-; d) ens esperona a l’acció transformadora; …
- El sentit comú, segons el sociòleg, Lluís Aracil, consistiria en creences perquè les creences són,en definitiva, les maneres de destriar allò real d’allò irreal.I el sentit comú establert consistiria en creences comunes establertes. Com ara, el mite del caràcter innat que descartaria com a irreal qualsevol altra creença, per exemple, que el caràcter siga aprés.
- Ús intencional seria aquell ús que fem per a explorar les possibilitats existents d’usar el valencià diferents a les A afegir-hi, que és un tipus d’ús que servix també per a transformar les situacions sociolingüístiques. Vore “Educació i sociolingüística”·, Papers de sociolingüística, Lluís Aracil, Edicions de la Magrana.
- Evidentment, el valencià a la ciutat de València és més llengua crìptica que quan, en la dècada dels anys seixanta, ho va assenyalar l’escriptor, Joan Sales, però llengua críptica al cap i a la fi..
- Segons el sociòleg, Lluís Aracil, un procés seria una concatenació d’etapes i transicions/ de continuïtats i discontinuïtats.
(Ciutat de València, 22-IX-2006, revisat per a Castelló Notícies)
