CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se a l’espectador:
VICENT
-María José li posa de nou a Joan “Aprés la pluie” d’Erick Satie i li ensenya la seua cambra que pareix la d’una perpètua adolescent. Entre els dos,, un silenci tens i embarassós., que trenca com sempre, María José, amb un “Tengo calor”, mentres es lleva seductorament el jersei i es queda en camiseta. Joan,, superant les seues traves internes, enfronta la situació i se’l lleva també. María José, continuant la seua seducció, es tomba al llit, invitant a Joan a jaure amb ella. María José li acarona amorosament a Joan la cara i els cabells. Joan li torna amorosament eixes frisades i després li besa suaument la cara i les mans.
En acabant, María José comença a despullar Joan peça per peça i l’invita a que la despulle a ella. I, enjogassats, acaben els dos despullats del tot. Les besades, primer, tendres i després, passionals entren en joc, tot arrossegant els seus cossos a entrellaçar-se i atrapar-se. I, al final, es fonen en un desitjat acoblament tendre, lent i perllongat, que serà el preludi de la unió dels seus éssers. I el context se suspén profundament i l’eternitat els sobreve en un instant, però ara amb intensitat còsmica.
Se sent la veu acaronadora d’Ana alegre:
ANA (OFF)
-Por fin,, el momento más deseado.
Vicent, en un pla mitjà frontal, adreçant-se content a l’espectador:
-I, després d’haver fet l’amor, s’adormen plàcidament amb una abraçada tann estreta que, amb prou faenes, el seu despertar la pot desfer. Es miren de fit a fit i s’amaren amb espontànies besades i, aleshores, es donen compte de lo que sabien: la seua unió fent l’amor és una experiència única en la seua vida.
Un silenci còmplice presidix el desdejuni. Com si no volgueren macular la seua bella nit d’amor, però de colp a repent Joan, tot enlairant-se, recita:
“(no sé que hay en ti que se cierra
Y que se abre, pero algo en mi comprende
que la voz de tus ojos es más profunda que todas las rosas)
nadie ni siquiera la lluvia tiene las manos tan finas.”
I quan acaba, María José, eufòrica, pega un bot i abraça Joan, tot xiuxijant-li a l’orella: “ ¡Qué detallazo, caro Joan! ¡Cummings!” I, tot seguit, el nbesa apassionadament als llavis. Una besada que Joan li torna apassionadament i aborronat d’emoció. La vida quotidiana s’imposa, però ara més que mai sense prevaldre el principi de realitat. No hi ha una separació real: la bella nit d’amor i la seua unió i els versos d’E.E. Cummings persistixen per tots els quefers diaris.
Se sent la veu acaronada d’Ana prou eufòrica:
. ANA (OFF)
-Una felicidad ganada a pulso.
Pla gemeral. Vicent, adreçant-se a l’espectador, i Ana d’esquenes.
VICENT
-María Jesús ix molt satisfeta de la primera sessió amb el terapeuta. S’ha sentit entesa i està convençuda que sabrà pportar-la pel dur camí que l’espera: tallar la relació fusional amb María José i estar en bona comunicació les dos, però duguent cadascuna la seua vida.
Ana, en pla mitjà frontal, relaxada:
ANA
-Una mujer inteligente, María Jesús.
Vicent, en pla mitjà frontal, relaxat:
VICENT
-No sols intel.ligent, també té molt de coneixement.
Ana, en pla mitjà frontal, relaxada:
ANA
– Y también es honesta.
Vicent,, en pla frontal, relaxat:
VICENT
-Tres bones qualitats per a ajudar-se a sí mateixa.
Ana, en pla mitjà frontal, relaxada:
ANA
-Ya sólo falta el buen savois faire del terapeuta.
Vicent, en pla mitjà frontal, adreçant-se somriguent a l’espectador.
VICENT
-A la nit, al pis, Joan, animat, es posa els Rollings Stones i es tomba al llit ambb els ulls tancats a fruir de la nit d’amor amb María José. De colp a repent, sona el mòbil. “Segur que és María José”, es diu a sí mateixa ara. És María José que li proosa directa: “¿Te vienes conmigo a hacer de flâneur?”. I Joan, sense dubtar-ho, li contesta eufòric i ràpid: “¡Claro! ¡Cuándo! “Mañana, te recojo por la tarde a la salida de tu trabajo”, li contesta entusiasmada, María José.
El recull,, María José, a Joan a l’eixida del treball i van al Palau del Marqués de Dos Aigües, el punt de començament del passeig. Primer, María José li explica el joc del flâneur a un Joan que, després de la nit d’amor amb María José, ja comença a existir i a ser ell mateixa amb ella. I, en acabant, van recorreguent València, amb l’atenció flotant, a la recerca d’escenes que els criden l’atenció. A María José, li fa gràcia una singular cafeteria del carrer Quart. “¿Acabamos aquí el viaje, Joan?, li suggerix amablement María José a Joan. “¡Vale!”, li contesta carinyosament, Joan. I es prenen a la terrassa unes cerveses,, sense parar de riure’s cadascun de les ocurrències de l’altre. El sentit de l’humor com a emergència de la seua felicitat.
Ana, em pla mig frontal, mirant admirada a l’espectador:
ANA
-Ha sido que Joan quisiese dejarla para volcarse, María Jose, con la noche de amor y el viaje como flâneurs.
Vicent, en pla frontal,, adreçant-se content a l’espectador:
VICENT
-Demostrant aixina que no vol perdre’l per res del món.
Ana, enn pla mig frontal, adreçant-se admirada a l’espectador:
ANA
-Algo que ya se veía venir des del principio de la historia.
(CONTINUARÀ)
