CN |Eugeni Gregori-Climent
(Article publicat a Levante EMT – La Ribera-, 17-X-2003 i revisat per a Castelló Notícies)
Partit del València a casa. Un bar d’enfront del Mestalla. Hi venen entrepans. Un valencianoparlant, imgènuament, en demana un en valencià. En castellano, li contesta el cambrer. El valencianoparlant se sotmet i li’l demana en la lengua del Imperio. El següent de la cua, també valencianoparlant idea una tàctica per a evitar la humiliació: Prego! Due pannini di prosciutto e una birra. Una millora de la seua autoimatge i la seua autoestimació pel tracte respectuós i considerat del cambrer en servir-lo.
Una diferència òbvia entre els dos: mentres que el primer assumix la condició de ser inferior, el segon, per parlar en italià, no del tot. Evidentment, el comportament dignehauria sigut mantindre’s assertivament en valencià. No obstant i això, parlant en italià ha aprés com es pot sentir si usa assertivament el valencià: com un senyor.
I Implícit en aquesta anècdota, l’anomenat conflicte lingüístic que patim els valencianoparlants. Una tipificació que si fem cas al sociòleg, Lluís Aracil (“La personificació de la llengua és la despersonalització dels parlants. Quan la llengua és algú la gent no és ningú”) es presta a confusió. Més que un conflicte lingüistic, és un conflicte entre gents. En el nostre cas, una relació de poder, una relació de domini-submissió entre els castellanoparlants i dels castellanòfils i nosaltres.
En el cas del cambrer castellanet, per exemple, és evident que en sí mateixa porta inscrita una jerarquia nacional, que actua inconscientment, tot sotmetent-se als italians – als quals situa en el pis de dalt seu- i tot obligant-nos a nosaltres – als quals situa en el pis de baix seu- a sotmetre’ns.
Per tant, l’ús del valencià davant de castellanoparlants (en general) o de castellanòfls es pot dir que és un acte d’impugnació de la seua supremacía. O dit d’una altra manera, una mena de revolta per a transformar un Ordre Establert que ens condemna a l’extinció, tot buscant la igualtat i viure amb dignitat en valencià com uns europeus normals.
