CN| Josep Miquel Bausset
Benvolguts bisbes Fernando i Arturo: en primer lloc vull expressar-los el meu goig, pel fet que han estat ordenants bisbes auxiliars de València. Ja saben que poden comptar amb la meua pregària, perquè el seu ministeri de servei a l’Evangeli siga ben fecund.
Gràcies al canal de youtube de la Seu de València, el dissabte 11 de gener vaig poder seguir en directe llur ordenació. La celebració, molt digna i ben preparada i que va durar més de dues hores i mitja, em va produir una sensació estranya que m’omplí de tristor. I per això els ho vull fer saber. Em va donar la sensació que en compte de l’ordenació de dos bisbes a la Seu de València, gairebé pareixia una ordenació de bisbes a la catedral de Madrid, de Salamanca o d’Almeria. I és que la utilització del valencià, la llengua de Sant Vicent Ferrer, va ser anecdòtica. Només la segona lectura de la missa i dos fragments de l’homilia del bisbe Enrique i, al final, l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats, va ser en valencià.
Com que venim d’èpoques on els bisbes de València menyspreaven totalment la nostra llengua (com passa encara amb els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant), qualsevol xicotet pas, ja ens pareix una gran cosa. És veritat que valore positivament que l’arquebisbe Enrique Benavent utilitze la nostra llengua a la litúrgia. Però a l’ordenació de vostès com a bisbes auxiliars, el valencià va ser purament anecdòtic. Ni al ritual d’ordenació, ni a la pregària eucarística, ni al Parenostre i així fins al final de la missa, no es va utilitzar el valencià. No sé si algú pot pensar encara, que la pregària eucarística no es vàlida en valencià i que la transsubstanciació del pa i del vi en el Cos i la Sang del Senyor, no té lloc si es fa en valencià. I que el Parenostre tampoc no és vàlid en valencià.
Bisbes Fernando i Arturo: el 2019, fa sis anys, el papa Francesc s’adreçava als cristians de l’illa Maurici, amb unes paraules que confirmen la universalitat de l’Església. El papa (i els bisbes valencians de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant farien bé de seguir), deia: “L’Església parla tots els idiomes del món”. I el bisbe de Roma continuava així: “L’Església Catòlica, des del principi, ha arribat a totes les poblacions”. El papa Bergoglio afegia encara, que ell defensava “la riquesa de les diverses tradicions culturals i fins i tot religioses”. I és que la missió de l’Església ha estat sempre anunciar l’Evangeli a tots els pobles. Però la jerarquia de l’Església Valenciana continua prohibint als cristians valencians poder viure la fe en la nostra llengua. O com a mínim, restringint la nostra llengua a la litúrgia, que ocupa un paper anecdòtic, com va passar en la celebració del dissabte 11 de gener.
Des de fa segles, al País Valencià hem tingut bisbes (amb l’excepció de Josep Pont, Josep Mª Cases, Rafael Sanus i Enrique Benavent), que s’han caracteritzat pel menyspreu a la llengua dels valencians. I per això el Missal Romà, traduït al valencià per l’AVL des de fa anys, continua “segrestat” al palau episcopal de València, sense ser aprovat pels bisbes del País Valencià.
L’ordenació de vostès dos com a bisbes auxiliars, va deixar el valencià com a una simple anècdota. Cap de vostès, en les seues paraules d’agraïment (al final de la missa), no va utilitzar el valencià, si exceptuem l’expressió, “Mare de Déu dels Desamparats (!)”, que digué vostè, bisbe Fernando. Per això trobe que és molt trist que dos bisbes auxiliars de València, ignoren i arraconen la llengua dels cristians valencians.
València és considerada una ciutat de predomini lingüístic valencià, encara que també es parle castellà. Com també es parla xinès, anglès, francès, àrab o coreà. Per això resulta més que absurd, que la llengua pròpia del País Valencià, com l’anomena l’Estatut d’Autonomia, quede relegada a un segon (o cinquè) lloc, en l’ordenació de dos bisbes valencians. La celebració semblava que es feia a Burgos o a Sevilla.
No puc comprendre per què la nostra llengua és bandejada de l’Església i per què els nostres bisbes i preveres, i per raons merament pastorals, no són capaços d’utilitzar el valencià a la litúrgia. La jerarquia valenciana hauria de seguir l’exemple de capellans admirables, ja traspassats, com mossèn Vicent Sorribes, Emili Marín, Vicent Faus, Vicent Micó, Miguel Díaz, José Enrique Sala, Joan Llidó, Alexandre Alapont, el P. Riutort…..que van treballar per inculturar l’Església del nostre País.
Som molts els qui seguim cada diumenge la missa per À Punt, des de Torrent. I valorem molt positivament que eixa missa siga en valencià. Seria bo que vostès, algun diumenge la presidiren, per recolzar d’eixa manera el servei admirable que fan els capellans Jesús Corbí i Jordi Cerdà, per acostar l’Eucaristia, en valencià, al nostre poble.
A l’Alcúdia, el meu poble, vam tindre de vicari, a finals dels anys seixanta i fins el 1979 o el 1980, l’estimat Miguel Díaz, company de curs al seminari del cardenal Cañizares. Quina diferència entre l’un i l’altre! En ser ordenat prevere D. Miguel, el seu primer destí va ser l’Alcúdia. I ell, que havia nascut a Utiel, una ciutat castellanoparlant, va fer l’esforç d’aprendre valencià. Va ser amb ell que, al meu poble, començàrem la celebració de les misses en valencià, cada diumenge al matí.
Com ho he dit una altra vegada, el genocidi cultural que fa la jerarquia valenciana en ignorar i menysprear la nostra llengua, és un atac als Drets Humans. I algun dia els bisbes i els preveres valencians hauran de demanar perdó, per haver arraconat la nostra llengua a la litúrgia.
Un indicador de l’estima dels cristians valencians per la llengua, és estar subscrits a la revista Saó. M’agradaria molt que al palau episcopal de València i als tres seminaris, hi haguera aquesta revista, que reivindica, en la nostra llengua, una Església oberta i conciliar. Vostè, bisbe Fernando ha estat molts anys rector del seminari de Montcada. I vostè, bisbe Arturo, ho ha estat del col·legi seminari de la Presentació del Senyor i Sant Tomàs de Villanueva. En els seus anys de rectors, ¿vostès han introduït el valencià per tal que els seminaristes estiguen familiaritzats amb la nostra llengua? ¿El valencià és una llengua “normal” als seminaris de Montcada i de la Presentació, o és també anecdòtica la seua presència, com ho va ser a l’ordenació de dissabte 11 de gener?
Als bisbes i als preveres valencians se’ls ompli la boca cantant l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: La Pàtria Valenciana s’empara baix ton mant. Molta “Pàtria Valenciana”, però quin poc d’amor a la nostra llengua!!
Per cert, com va suggerir el P. Riutort, crec que s’hauria de canviar el final d’aquest himne, que anomena la Mare de Déu, “mare dels bons valencians”. I quins són els bons valencians? Qui ha de dir qui són bons valencians i qui no ho són? El P. Riutort suggeria que en compte de “Mare dels bons valencians”, es diguera: “Mare sou dels valencians”.
Vostè, bisbe Fernando, en les seues paraules al final de la missa, va dir que el ministeri que havia rebut, havia de ser “fuente de esperanza para nuestra Iglesia”. També jo, malgrat els desenganys amb la jerarquia, tinc l’esperança que vostès dos, com a bisbes auxiliars de València (no de Toledo!), acaben per adonar-se’n de la importància pastoral de valorar i utilitzar la nostra llengua a la litúrgia.
Per cert: trobe esperpèntic que el canonge de la catedral de València, Alvaro Almenar, haja estat en la presentació dels “Quatre Evangelis en llengua valenciana”, a Lo Rat Penat, que repartirà 5000 exemplars d’aquesta publicació a les parròquies valencianes, en un valencià macarrònic i secessionista. ¿Aquest canonge està contra la normalització del valencià que impulsa l’arquebisbe Enrique, amb la publicació de l’”Evangeli per a cada dia”, en un valencià correcte? Em sembla que el nostre arquebisbe Enrique està envoltat per una colla de llops que estan posant-li pals a les rodes, per impedir que la nostra llengua siga una llengua normal a la litúrgia. Per això crec que hem de denunciar aquestes maniobres secessionistes (fins i tot d’alguns canonges) i fer costat al nostre arquebisbe, en el seu intent de normalitzar la llengua a l’Església.
No m’imagine la presència d’una catedràtic de Física de la Universitat de València, recolzant la presentació d’un llibre que negue el principi d’Entropia, les lleis de Newton o el principi d’Arquímedes! I pel contrari, un canonge recolza un llibre sobre els Evangelis, en una ortografia contrària a totes les Universitats del món i a l’”Evangeli per a cada dia”, que publica l’arquebisbat de València.
Com a servidors de l’Evangeli i com a pastors de l’Església valenciana, vostès dos haurien de fer olor a ovella, com ha demanat el papa als bisbes i als capellans. ¿I quina millor manera de fer olor a ovella que utilitzar la llengua del poble que tenen encomanat? Així ho estan fent, amb tota naturalitat, els bisbes valencians de Lleida i de Solsona, que utilitzen amb normalitat la llengua de les comunitats cristianes que els acullen. I així ho va fer l’estimat bisbe Agustí Cortés (també valencià), de Sant Feliu de Llobregat durant els seus vint anys de pastor d’aquesta diòcesi. I també ho va fer així el bisbe Tarancon a Solsona, dels anys 1946 a 1964, utilitzant la llengua del poble i defensant el català davant la repressió franquista. I així m’agradaria que ho feren vostès, per ser, realment, pastors incardinats a la diòcesi de València i no estranys a la cultura i a la llengua del País Valencià.
M’agradaria que vostès dos s’assemblaren al cardenal de Mongòlia, Giorgio Marengo, que quan va arribar al país del Gengis Kan dedicà tres anys a aprendre la llengua d’aquest poble, un idioma escrit amb caràcters ciríl·lics. Per això trobe que és ridícul i coent que en un poble valencianoparlant la litúrgia siga en castellà, cosa que demostra l’animadversió dels capellans envers la nostra llengua.
Amb la meua pregària perquè vostès dos tinguen un ministeri episcopal ben fecund i amb el meu desig perquè en tots dos augmente més i més la sensibilitat pel valencià, els envie la meua abraçada fraterna.
