CN | Eugeni Gregori Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
Pla general, Vicent mirant l’expectador i Ana, d’esquenes.
-“María José, estoy cansada ya del móvil. ¿Por qué no quedemos en persona?”, li diu sa mare a María José. La cita, a la joieria d’una amiga de sa mare, Pilar. Sa mare tria unes precioses arracades per a María José, que es nega a acceptar-les oferint-li-les a sa mare. Però tal és la seus insistència que al final les acull per a no disgustar-la. La vesprada la rematen amb un Verdejo en una terrassa a prop. En un moment determinat, sa mare li pregunta com li va amb Joan. “Bien”, es limita, María José, a contestar-li a sa mare. Davant del tancament de María José, sa mare decidix no insistir.
Sa mare es troba en un dilema capciós: malament si s’interessa per la relació de María José amb Joan per si s’enfada María José, malament si no s’hi interessa perquè no pot ajudar-la. En conseqüència, l’angoixa s’apodera d’ella.
Se sent la veu acaronadora d’Ana seriosa:
(OFF)
-Y mal si deja de vivir la relación de María José y Joan por quedarse vacía. Pero de eso aún no es consciente.
Vicent, en pla mig mirant animat l’espectador:
-Joan anant cap al metro després del treball. De colp a repent, creu vore a la llunyania a María José. “Serà una al.lucinació”, es diu a sí mateixa. Però, a mesura que s’acosten, veu que sí que és María José. Van a ralentí cadascú cap a l’encontre de l’altre com en un estat de trànsit i quan es troben cara a cara emmudixen per l’emoció del moment. I, de colp a repent, María José, pensant en veu alta i com en un estat de trànsit, se sorprén a sí mateixa, diguent-li a Joan: “¿Quieres ver mi piso?”. I Joan amb l’alé tallat i eufòric li contesta de seguida: “¡Claro!” “¿Cuándo libras?, li pregunta, María José a Joan. “Mañana”, li contesta Joan. “¿Qué tal entonces mañana a las 7 de la tarde”?, li pregunta María José a Joan. “¡Mañana por la tarde, pues!”, li cotesta, Joan. I María José li lliura la seua tarjeta i se’n va pegant voltetes i enviant-li besadetes a un Joan que s’ha quedat amb el somriure parat com no creguent-se lo que està visquent.
Se sent la veu acaronadora d’Ana alegre.
(OFF)
-La entrada del novio en casa de la novia a la moderna.
Vicent, en pla mitjà adreçant-se a l’espectador.
-Joan arriba amb taxi ansiós a casa de María José. Toca el timbre del seu pis i María José li obri de seguida. Puja Joan i veu a María José esperant-lo amb un somriure a la porta del seu pis. La seua rebuda, una besadeta als llavis que Joan més calmat li la torna amb suavitat. I entren al pis abraçadets els dos. A Joan, li encisa la seua decoració clàssica i moderna alhora. María José posa “Après la pluie” d’Erik Satie i li ensenya el seu últim llibre de capçalera: “Buffalo Bill ha muerto” d’e.e. cummings. “Muy buen gusto, el tuyo”, li diu a María José Joan amb admiració. “¡Muchas gracias, Joan!, li contesta María José contenta i mirant-lo als ulls.
Ana, en primer pla, mirant feliç a Vicent.
-María José sigue abriéndose a Joan.
Vicent, en primer pla, mirant content a Ana.
-Ara, simbòlicament.
Ana, en primer pla, mirant feliç a Vicent.
-Como dejándole entrar en la antesala.
Vicent, en pla frontal, adreçant-se a l’espectador.
-En acabant, María José li ensenya la foto de son pare col.locada en el lloc central dela còmoda principal. Joan observa que de sa mare no n’hi ha cap. María José agarra la foto de son pare i d’ella amb les mans i, amb llàgrimes en els ulls i prensant en veu ata com en un estat de trànsit, li diu a Joan: “Yo tenía entonces 14 años. Un año después murió mi padre en accdente de coche. Esta es nuestra última foto juntos. Han pasado 20 años, pero para mí mi padre sigue aún vivo”.
I Joan, commogut, agarra a María José amb delicadesa pels muscles per a consolar-la i protegir-la. María José recolza, aleshores, el cap en el seu pit, es posa a plorar i continua diguentli pensant en veu alta i com enn un estat de trànsit: “Desde entonces, a veces,, me siento muy vulnerable, sin ningún apoyo en la vida y hundiéndome en la desolación. Por eso, el vacío existencial y el sinsentido de mi vida y las ganas de suicidarme, que te dije en Santa Catalina”. I Joan l’apreta contra el seu pit, continguent-se les seues emocions i els seus sentiments com pot.
Ana, en un primer pla, mirant seriosa a Vicent:
ANA
-Joan me gusta.
Vicent, en un primer pla, mirant seriós a Ana:
VICENT
-Ho sé.
Ana, en un primer pla, mirant seriosa a Vicent:
ANA
-Es tierno y entrañable.
Vicent, en un primer pla, mirant seriós a Ana:
VICENT
-Aixina és.
Ana, en primer pla, mirant seriosa a Vicent:
ANA
-Y sabe estar a la altura de las circunstancias.
Vicent, en un pla mitjà, adreçant-se a l’espectador:
VICENT
-Maaría José i Joan s’assenten abraçats i enn silenci. A poc a poc, l’alegria substituix a la pena en María José-“¿Tú fumas, Joan?”, li diu María José a Joan, tot fent-se un porret de marihuana. “No,gracias”, li contesta Joan, que trobant-la tan seductora fumant-se el porret, tot botant-se inconscientment la seua habitual repressió, se li acosten els seus llavis als de María José. Però aleshores es transforma el posat de María José i apareix de nou eixa estranya actitud seua com dins i fora de sí mateixa alhora que tan perplex i desconcertat deixa a Joan. “María José no és cap reprimida sexual. Més aviat, està alliberada. Per tant, l’explicacióo és que jo no li agrade”, es diu Joan dubtant de sí mateixa.
Ana, en primer pla, mirant trista a Vicent:
ANA
-Joan siempre atribuyéndose el fracaso a sí mismo.
Vicent, en primer pla, mirant a Ana:
VICENT
-Per la relació tan roïna que té en sí mateixa-
Ana, en primer pla, mirant trista a Vicent:
ANA
-De ahí, su autosabotaje permenente.
Vicent, en primer pla, irant trist a Ana:
VICENT
-Potser quan toque fons.
Ana, en primer pla, mirant trista a Vicent
ANA
-Mejor dicho cuando tome consciencia que ha tocado fondo.
Vicent, enn pla mitjà, adreçant-se a l’espectador:
-Joan s’ha quedat en silenci. No sap ni què dir ni què fer. Però, de repent, se sorprén a sí mateixa desafiant la prohibició de María José de parlar sobre la relació. “María José, no te gusto, ¿verdad?. María José para la música d’Erik Satie i es limita a contestar-li: “ Me gustaría quedarme a solas, Joan”. Joan, tallat i afonat, deixa el pis de María José i , com pot,ix al carrer, agarra un taxi i se’nn va al seu pis.
Se sent la veu acaronadora d’Ana trista:
ANA (OFF)
-¡Qué pena!
Vicent, en pla general, adreçant-se a l’espectador. Ana, d’esquenes.
VICENT
-Joan, només arriba al seu pis,, es posa “Ne me quitte pas” de Jacques Brel,tot deixant correr el CD. Va al quarto de bany i , sense voler, es mira a l’espill que té de cos sencer i s’espanta de vore alli un tipus ridícul, un diverttimento de de xica pija. Empitjora el seu caos mental, es deteriora més la relació amb sí mateixa, augmenta el seu victimisme i, per primera volta sent que ja no pot més amb la relació amb María José.
Marca de seguida el número de mòbil de Remei, però el deixa a mitges. Descarta tocar-li a sa mare i es dedica a objetivar en el seu diari de batallala relació amb María José.
Ana, enn primer pla, mirant trista a Vicent:
ANA
-La quiere demasiado.
Vicent, en primer pla, mirant trist a Vicent:
VICENT
-I voler massa a algú és mal.
Ana, en primer pla, mirant a Vicent:
ANA
-Siempre.
Vicent, en primer pla, mirant Ana:
VICENT
-Lo primer és voler-se a usí mateixa.
Ana,, en primer pla, mirant trista a Vicent:
-Y lodemás se dará por añadidura.
(CONTINUARÁ)
