CN | José Mena Àlvarez
Ruta trashumant de tardor des de El Llosar a Salvasoria
Transhumància de tardor el dia 19 d’octubre de l’any del Nostre Senyor 2024, any set-cents cinquanta-dos des que el rei Alfons X el Savi va crear el Honrado Concejo de la Mesta de pastores, i que va coincidir aquests dies amb el pas del cometa C/2023 A3 (Tsuchinshan–ATLAS) que procedent del Núvol d’Oort, ens va acompanyar al fosquejar, després d’haver estat deambulant més de 80.000 anys per l’espai.
I així és com cada any, i des de temps immemorials, el final de l’estiu i l’arribada de la tardor suposa, per a molts pastors, l’inici del trasllat del bestiar des de les pastures de l’alta muntanya a les terres baixes, a través de les vies pecuàries. Una època en què els ramats travessen la geografia espanyola a la recerca de millors pastures. I que, a més, afavoreix la sostenibilitat mediambiental, evitant l’erosió del camp i ajudant a prevenir incendis, així com a mantenir viu i actiu un llegat cultural, el medi rural.
Enclavada al cor de la comarca Gudar-Maestrat, aquesta ruta transhumant ens ofereix l’oportunitat de recórrer els antics camins de la transhumància, un sistema de maneig ramader que, encara que en declive, segueix sent part essencial de la cultura i tradició de la zona . Aquest recorregut us ofereix un viatge en el temps a través dels seus paisatges més emblemàtics des d’una perspectiva totalment diferent.
En aquesta ocasió vaig acompanyar el ramader Gonzalo Gargallo a la seua segona etapa des de l’Ermita del Llosar, que amb les seues 500 ovelles i els seus gossos es disposava a deixar enrere els ports de muntanya de l’Alt Maestrat, després de travessar els seus boscos i pàrams, al límit entre les províncies de Castelló i València, per desplaçar-se caminant fins a les pastures d’hivern, al litoral valencià. Es tracta d’un mil·lenari viatge que aquest pastor de Cantavella fa des que tenia quinze anys.
Creuar aquestes terres, els seus pobles, al so dels balits, els esquellots, el cant dels ocells, la presència constant al cel de rapinyaires com l’àliga reial, el falcó pelegrí o el soliguer i les converses amb el pastor entre savines , carrasques i gavarreres, és viure una grata i inoblidable experiència.
Amb les primeres i febles llums de l’alba en un altiplà a més de 1000 metres d’altitud, molt a prop de l’ermita del Llosar, unes ovelles impacients es disposen a eixir de la cleda on han passat la nit. Ens espera una llarga i emocionant jornada pels vells atzagadors transhumants que travessen aquestes serres. Iniciem la sendera entre murs de pedra seca que delimiten les propietats, sota una capa de núvols que van deixant caure una fina i persistent pluja, alhora que una freda brisa muntanyenca colpeja la nostra cara.
Només creuar la CV-126, i després d’una forta baixada, ens endinsem pel camí dels Carros, que discorre a manera de barranc sinuós no gaire ample entre alts murs de pedra en sec, plens d’escaramujos de bon port.
Després d’assolir un nou altiplà, la canyada discorre ampla i clara entre murs de pedra que davant l’atenta mirada dels voltors que ens sobrevolen i un gaig que travessa veloç, ens portarà fins al Mas de Cabestany, que després de creuar aquest lloc encara huí habitat, ens conduirà novament per una via pecuària ampla i de fàcil caminar fins a la Canyada d’Ares, per després d’un llarg tros arribar a una vall molt llarga i gran que després de travessar-la ens encaminarà a la Bassa Verda, on farem un alt en el camí per menjar, doncs ací tenim abundant aigua i verdes pastures per a les ovelles.
Després de reposar forces, emprenem la sendera. La canyada ací és força àmplia que ens porta per turons i falltes fins a un immens prat proper a Ares i Morella, direcció al Llogaret de la Llacua.
Pel camí, trobem la pell d’una serp. Gonzalo, aixecant-la amb el seu garrot m’explica que la pell, ja sigua d’escurçó o de colobra, quan està seca s’utilitza amb els animals que avorten per expulsar la placenta.
El llogaret de la Llàcua és un pintoresc i aïllat poblat a 1.069 metres d’altitud, on al seu entorn encara es cultiva el cereal. La vida humana d’aquest llogaret que antany va ser un pròsper lloc de ferrers, fusters i pastors, amb una escola pública, oberta des del 1932 al 1974; i l’església dedicada a la Puríssima, construïda entre 1560 i 1565, forma ara només part del record.
Creuem aquest silenciós lloc ja avançada la vesprada, per seguir la sendera fins arribar a un bosc de carrasques, situat en un pendent molt sinuosa, la qual haurem de superar de baixada en un terreny molt pedregós i exigent físicament tant per als animals com per a nosaltres .
Després d’eixir d’aquest fatigós bosc, amb l’ocàs a sobre, se’ns obre un ramal no gaire ample entre boscos de pins, ja molt a prop de la font de Salvasoria, un plàcid racó amb uns gegantins xops que amb les últimes llums del dia i mentre escoltem els laments del capgrós a la frondositat, confereixen al lloc un estrany encant.
Travessem ja de nit la massada de Salvasoria, un xicotet conjunt arquitectònic format per un mas al voltant d’una ermita enfonsada dedicada a Santa Llúcia, una construcció pertanyent a la Reconquesta i que va ser parròquia des del segle XIII fins al segle XVIII, quan al construir-se l’església de la La Llacua, progressivament es va abandonar aquest lloc, i una de les campanes d’aquesta ermita, una veritable joia del segle XV, l’anomenada campaneta de les ànimes es conserva huí en dia a la Llacua.
Amb el darrer cant de la merla a la foresta, arribem al final d’una memorable jornada per una mil·lenària via pecuària que, discorrent entre murs de pedra, pintorescos poblats, antigues masies, frondosos boscos i abruptes barrancs, acomiadem satisfets el dia, havent acomplit el proposat, sentint que per cada porus de la nostra pell emana un desig irrefrenable de homenatjar la memòria de tots els pastors transhumants que van transitar aquestes serres.
