CN | José Mena Àlvarez
Un matí ennuvolat de tardor, mentre l’agricultor ordena els seus ormeigs de cultiu, escolta un reclam al cel que li resulta inconfusible: grus, grus, grus… Sense sortir de la caseta, esbossarà un somriure i es dirà per a si mateix: “allà van les grues, prompte arribaran els freds”.
El ranquejant cant que emeten les grues durant el seu viatge migratori és una de les bandes sonores més famoses de la nostra naturalesa. Un so tan cèlebre que fins i tot ha valgut el nom científic a l’espècie: Grus grus.
Emparentades amb garses i cigonyes, encara que de mida molt més gran, aquestes elegants xanqueres poden superar el metre i mig d’alçada. Amb potes i coll llargs, tenen el bec molt més curt que les cigonyes i llueixen un plomatge entre gris cendrós, marró pardós i negre, sobre el qual ressalten les bellíssimes irisacions rogenques del capirot i la seu ampli antifaç blanc.Tot plegat rematat per una cua que no és tal, sinó un desmanegat plomall de llargs plomalls penjants que li dóna un aspecte gràcil i elegant.
Bàsicament vegetarianes, les grues s’alimenten en general de grans i llavors, arrels i bulbs. Però als seus territoris de cria, situats a les zones humides d’Escandinàvia, Rússia i altres regions d’Euràsia, també capturen amfibis, rèptils i tota mena d’invertebrats. Fins que arriba el fred i el gel i la neu clou els camps.
En eixe moment estes enormes i inconfusibles aus inicien el seu viatge fins a les casernes d’hivern, situades a la Península Ibèrica. La silueta dels bàndols de grues, amb les seues característiques formacions d’esquadra, comencen a albirar-se a mitjan octubre, però el gruix de la població hivernant arriba als nostres aiguamolls i deveses al novembre, coincidint amb la collita de les bellotes i quan el terra de els nostres camps els ofereix encara tota mena d’aliments.
Ací romandran fins a l’arribada de la primavera, desplaçant-se sempre en grup des de les àrees d’alimentació als camps de cultiu i els alzinars, fins als adormidors. Entre els seus llocs favorits hi ha les llacunes i els camps de Castella i Lleó i Aragó, fins a les deveses de Castella-la Manxa, Andalusia i Extremadura. En esta darrera comunitat troben el seu destí favorit, i es donen les concentracions més altes: fins a vuitanta mil exemplars o fins i tot més en alguns anys.
La població hivernant de grua a Espanya volta el quart de milió d’exemplars. El retorn cap a les seues àrees de cria s’inicia al febrer, tot i que es pot prolongar fins als primers dies de la primavera. Quan arriben les falcies, no quedarà una sola grua als nostres camps.
Estes populars aus estan entre les més estimades per la gent del camp. A Extremadura són tan estimades que als pobles s’organitzen festes de benvinguda i de comiat. Però on desperten autèntica devoció és als països on tenen les seues àrees de cria.
A Escandinàvia, on l’ornitologia constitueix una de les principals aficions entre els seus habitants, hi ha parcs naturals i reserves equipades amb punts d’observació i itineraris especialment dissenyats per gaudir de la seua presència als que acudeixen nombrosos aficionats sense causar cap molèstia. El cèlebre compositor finlandès Jan Sibelius, que com a bon escandinau era un gran aficionat a l’observació de les aus, sentia devoció per les grues.
Tant és així que els va dedicar una de les seues composicions més delicades: el seu famós opus 44 “Escena amb grues”.Sibelius va morir la tardor del 1957 a casa seua: Ainola, un acollidor habitatge de fusta situat a la vora d’un llac on criaven les grues. I els seus familiars van relatar que dos dies abans de la seua mort, quan se sabia greument malalt, va escriure esta bella nota de comiat: “Crec que les grues han vingut a acomiadar-se este matí de mi. Volaven baix. No les havia vist mai volar tan a prop de mi. Una d’elles s’ha separat del grup i ha traçat un revolt al voltant del turó per acostar-se a la casa i fer una volta al voltant d’ella abans de marxar, mentre emetia el seu trist clam: com si volgués dir-me adéu”. Text: Jose Luis Gallego. https://www.ecogallego
