D’aquesta manera podríem resumir l’actuació del govern espanyol (del color que siga) i de la justícia espanyola, en relació als presos polítics independentistes. Una i una altra vegada hem sentit la cançoneta, repetida incansablement per l’estat espanyol, sobre la legitimitat de defensar l’independentisme i per això se’ns diu que a l’estat espanyol les idees no estan perseguides. És així, amb aquest argument del tot fals, que volen demostrar que cap polític no està empresonat per les seues idees. De fet, el govern del Sr. Rajoy va animar el president Puigdemont a presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017. Però després passà el que va passar: que malgrat que Junts per Catalunya, en aquelles eleccions, va ser la llista més votada de l’independentisme, aquesta formació política no va poder implementar el seu programa electoral, que tenia per objectiu la defensa de la independència. Per això, com que la llista independentista guanyadora d’aquelles eleccions va ser la que encapçalà el president Puigdemont, aquest polític (en qualsevol estat democràtic) hauria d’haver estat escollit president de la Generalitat, cosa que no va poder ser. És a dir: podem comprar-nos un entrepà, del que vulguem, perquè (segons diuen) és legítim fer-ho, però després de tindre’l, no ens el podem menjar. L’hem de deixar intacte, sense provar-lo, al damunt de la taula, Comprar-nos un entrepà no és cap delicte, però menjar-nos-el sí que ho és. Certament que ningú no ens impedeix que puguem comprar un entrepà, diuen i repeteixen fins a la sacietat. Però amb la condició de no poder-nos-el menjar. És la política de l’absurd.
També és absurda l’actitud de la justícia espanyola, que qualifica Jordi Cuixart de tindre una “distorsió cognitiva” i per això la fiscalia ha protestat pel fet que el Sr. Cuixart (i altres presos polítics) puga gaudir (com li correspon) dels permisos per poder eixir de la presó. Això vol dir que si per gaudir d’un permís, i així poder eixir de la presó durant 72 hores, Jordi Cuixart ha de renunciar a les seues idees, és evident que són aquestes idees les responsables que el Sr. Cuixart estiga a la presó i que no se’l deixe eixir, com demana la fiscalia. Però de seguida se’ns diu, repetidament, que el president d’Òmnium no és un pres polític. De fet, la justícia, que castiga el Sr. Cuixart negant la possibilitat d’un permís, el que pretén és (per mitjà de la presó) reeducar el president d’Òmnium. Això vol dir que la justícia espanyola és partidària de la reeducació (a la xinesa?) per tal de curar la “distorsió cognitiva” que “pateix” el Sr. Cuixart. La justícia espanyola no s’atreveix a dir que Jordi Cuixart ha d’estar en un camp de reeducació. Però la intenció és aquesta: traure del cap de Jordi Cuixart les idees independentistes. I que el Sr. Cuixart, en compte de dir: “Ho tornarem a fer”, arribe a dir: “Viva España”. I després diuen que no hi ha presos polítics. Si volen reeducar el president d’Òmnium perquè deixe de pensar el que pensa, ¿no ho volen fer per les seues idees?
Finalment, i és molt curiós això, tots els qui han protestat (d’una manera especial els dirigents del PP i de Cs) pels permisos concedits als presos polítics catalans per poder eixir de la presó, sempre en conformitat amb la llei, no van protestar mai pels permisos atorgats al Sr. Iñaki Urdangarín. Molt significatiu això.
Se’ns ha promès una taula, amb cadires per seure al seu voltant, però no podem menjar-nos l’entrepà que ens hem comprat. Perquè és veritat que l’estat espanyol ens permet que ens comprem l’entrepà, però a condició que no ens el puguem menjar. El que no entenc és per a què volem una taula, si una vegada asseguts no ens podem menjar l’entrepà que hem comprat. ¿La taula serà només per deixar l’entrepà al damunt seu? ¿Posarem estovalles a la taula i flors al seu damunt, però sense poder menjar-nos l’entrepà? ¿Quantes cadires posarem al voltant de la taula i on quedarà l’entrepà? Per això ens fa falta una taula?
La solució a tot aquest embolic tan absurd, no és sinó comprar-nos l’entrepà i menjar-nos-el. Ni que siga drets, sense seure a una taula.
