CN | Maurici B. Monar
Mira Carles, el pare ja sap que tu ets un hom dret i fet i que, amb l’edat que tens, ja no estàs per a què jo t’aconselle. Però fa un mes que no dorm. Fa un mes que patesc molt per tu. I saps que això, per a un pare, es fa més dur que una pilota de vaqueta. Vull dir-te dues coses només, com aquell que diu i promet no traure’t més el tema. Quan ja fa anys que em vas dir que havies decidit d’entrar en el món de la política em vas comentar que ho feies perquè creies en les idees del partit. Pensaves que una societat diferent podia ser possible. Una societat en la que es respectara la iniciativa personal, el voler créixer i millorar i aquestes coses. Em vas prometre sense que jo et diguera res, que mai no estaries en política per medrar ni per vanitat, i que tot allò que faries seria digne, transparent. Vas anar pujant i fa poc i sens esperar-t’ho, et vas convertir en el President de la Generalitat. El màxim representant del teu poble. Això sí, per a mi va ser tot un engany que pactares amb el partit de la vergonya. Això em va sentar com un tir. Però t’havia de respectar.
Ara bé, quan fa tan sols un mes vas aparèixer en la televisió intentant justificar la teua absència i la teua ignorància en els mateixos instants que milers de persones veien les seues vides i tot el que tenien amenaçats, vaig voler que el món se m’engolira. Eixe no podia ser el meu fill. Eixe no podies ser tu, Carles. Eixe no era el fill que ta mare i jo havíem criat. On t’havies deixat la dignitat? On et vas amagar l’honestedat? Com podies haver-te transformat en una persona de sang freda fins al punt de no reconèixer els teus errors? Com vas poder suportar el clam de milers de valencians que et demanaven que te n’anares a casa sense mostrar ni un pessic d’humilitat? Carles, no et reconec. Qui t’ha ensenyat a comportar-te d’aquesta manera? Ni ta mare ni jo. Segur. Per a mi resultaria insuportable saber que si la meua gestió haguera estat adequada i decidida, probablement s’haurien pogut salvar vides. Encara que només en fora una. Una només. En canvi, has decidit mantenir-te al càrrec, contractar militars recontrapagats per a la reconstrucció, i estirar-te com una estruç amb el cap amagat al terra.
Ets el meu fill i t’estime. Això serà així sempre. No obstant, les coses com són. I el partit no ho justifica tot. Ni el teu orgull tampoc. M’agradaria haver-te vist eixir del Palau de la Generalitat demanant perdó i amb la dignitat que comporta mostrar-te humil. Però no. Sols puc esperar que arribe el teu moment i t’esperarem a casa. I en parlarem. I voldria retrobar-me el fill que volia canviar el món el dia que va eixir de casa i no la figura somorta que pul·lula entre despatxos ofegant-se en el dolor dels valencians. Sí, dels mateixos que et van votar.
