CN | Toni Bataller
Les darreres setmanes hem experimentat sensacions al límit de què podem suportar, acostumats a un hàbitat típicament mediterrani: confortable, equilibrat, previsible. En contrast, hem sucumbit sota la influència d’uns poc recomanables companys de viatge, com ara la incertesa, el pànic, la desorientació o la impotència davant la imatge extrema d’una crisi climàtica que ja va ser anunciada, tot i que sense dates concretes, pels científics. Sols ho havíem vist a la secció d’internacional dels informatius o a les distopies de Hollywood, a anys llum dels nostres barris.
Malauradament, ara, milers de drames familiars han sorgit sobtadament, en qüestió d’hores o, fins i tot, de minuts a conseqüència de l’incipient procés del canvi climàtic. I el caos s’ha fet amb moltes famílies que han perdut als seus, sa casa, el seu poble, els seus records, part de la seua identitat.
La vida també és cara i creu. D’una banda, se’ns va fer un nus a la gola quan trobaren Izan i Rubén, els dos xiquets de Torrent; d’altra banda, a Paiporta l’esperança té nom de nadó: Aurora salva la vida perquè sa mare —que també sobreviu— la fica dins d’una maleta com un improvisat flotador. Aquesta esperançadora notícia continua amb una altra dona, Azahara, la qual se salva també en desplaçar-se per agafar la xiqueta, perquè just on estava adés un mur es desprén. És com una rocambolesca metàfora del destí: la fortuna els somriu en femení perquè, d’alguna manera, eixa maleta és la projecció del cordó umbilical protector de la mare d’Aurora.
A força d’intentar refugiar-se en les ensenyances dels precedents històrics, s’ha establit paral·lelismes entre l’actual col·lapse climàtic i la Pantanà de Tous (1982) o la Riuà (1957), tot i que, al marge de les comparacions —que si allò va ser pitjor, que si no—, la realitat és que mai hi ha una prova tan desafiant com el present més immediat.
A més a més, és palpable la desolació i la indignació a parts iguals als castigats carrers valencians. Sembla un tòpic fatalista, però és en els moments crítics, especialment en les tragèdies col·lectives, quan afloren de forma diàfana les diverses arestes de la condició humana. Així, el catàleg de reaccions ha basculat des de l’exemplar altruisme d’un voluntariat massiu i compromés fins, però, la rapinya dels saquejos, un lloc comú en totes les adversitats socials, que també reflecteixen l’altra cara més miserable de l’ésser humà de totes les èpoques.
Així mateix, la DANA més implacable del segle és un argument inapel·lable —un de molts— per a tancar la boca de manera taxativa i sense miraments als extravagants negacionistes que encara qüestionen a hores d’ara una evidència tan palmària i incontestable com és el canvi climàtic. Caldrà revisar, doncs, la contagiosa imbecil·litat d’aquest ecosistema d’agitadors, obsessionats patològicament pels likes i l’audiència, els quals difonen rumors acientífics i tota mena de plantejaments ridículs i inversemblants amb l’única intenció de sembrar el caos desinformant la ciutadania. Cal voluntat política per a garantir una mínima informació veraç, atesa la greu pandèmia de notícies falses que pateix una nombrosa part de la societat que, desgraciadament, només s’informa per les xarxes socials.
I pel que fa al més que qüestionat àmbit polític —quin fàstic, per favor!—, la patètica compareixença de Mazón a les Corts per salvar el seu seient, malgrat que és qüestió de temps que diga adeu al Palau de la Generalitat perquè ha perdut la confiança del carrer —i del seu propi partit—, a la terreta es defineix com llevar-se les poses de damunt. Dit en romà paladí, el Molt Honorable s’ha quedat amb el cul a l’aire. La negligent previsió, l’escassa empatia amb les víctimes, la nul·la autocrítica i el fet de prendre el pèl a l’opinió pública amb peregrines excuses són circumstàncies que no haurien d’estar associades al principal responsable dels cinc milions de valencians i valencianes.
Això no obstant, s’ha obert una finestra que sí que permet una ullada a l’optimisme, com és l’exemple dels voluntaris, així com el dels nombrosos alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores —tant a les zones afectades com als pobles solidaritzats— que s’han coordinat a peu de carrer amb els veïns i els voluntaris; només han necessitat dos recursos bàsics: criteri i voluntat.
Així doncs, no podem, en fi, quedar-nos de braços plegats davant de les evidents conseqüències del canvi climàtic, la incompetència política per a gestionar-lo o la banalitat de les notícies falses. Cal fer canvis profunds per a previndre a temps. O… lamentar-se.
