CN | Josep Miquel Bausset
Són aquestes paraules de la pregària angoixada de Mardoqueu, al llibre d’Ester (Est 4:17) les que millor defineixen el desig i l’anhel dels valencians, que amb dol i tristesa vivim, entristits i desolats, les conseqüències de la DANA que hem patit.
De la Plana d’Utiel i Requena fins a l’Horta i a la Ribera Alta i Baixa, les pluges torrencials que hem sofert, fa que els valencians estiguem desolats, sobretot pels dos-centenars llargs de persones que han perdut la vida i 1900 desapareguts.
Ponts enfonsats, carreteres negades, cotxes amuntegats, cases i carrers plens de fang, persones atrapades a la carretera…..Realment és un paisatge catastròfic. El diluvi que hem patit, ha fet que es recolliren fins a 491 litres a Xiva, 400 a Pedralba i a Torís, 630 litres en 24 hores.
És temps de dol, de solidaritat, de fraternitat i de donar consol i esperança a les famílies de les víctimes i a tots els afectats per la brutalitat d’aquesta DANA. I de demanar al Senyor que, com deia la pregària de Mardoqueu, canvie “el nostre dol en joia”.
Però també és temps de fer-nos moltes preguntes.
¿Per què el novembre de 2023 el govern del senyor Mazon va eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències? El senyor Mazon va qualificar aquest organisme de “xiringuito” i va ser el primer ens del Botànic suprimit pel president de la Generalitat del País Valencià.
El senyor Mazón no sap (o no recorda) que les competències d’emergències corresponen al govern de la Generalitat? Li ho ha recordat el general en cap de la UME, Javier Marcos que ha dit que les emergències corresponen a la Generalitat.
He mirat l’historial de pàgines consultades a internet, al meu ordinador, el dimarts 29 d’octubre i he vist el següent:
A les 10,53 el diari Levante ja deia que s’havien rescatat diverses persones per les fortes pluges.
A les 11,41 el mateix diari ja informava de les carreteres tallades per les pluges.
A les 12,40, Levante deia que 69 municipis havien suspès les classes per la DANA. I el president Mazon dient que la DANA se n’anava “a la Serranía de Cuenca”!!!!
A les 16.03, el diari Las Provincias mostrava les imatges dantesques de la DANA.
I, per no allargar-me més, a les 16,40 la televisió valenciana deia que el riu Magre s’havia desbordat a Utiel. Si el Magre se n’ix de mare a Utiel, no cal ser massa llestos per a preveure la catàstrofe que vindria en unes hores, que haurien pogut ser decisives per alertar la població. Però l’alarma sonà passades les huit de la nit.
Si els diaris i À Punt ja ens mostraven imatges catastròfiques, ¿com pot ser que el senyor Mazon no activara l’alarma d’emergència fins les huit de la nit? Per això el senyor Manuel Augusto Pulido, director de la Càtedra de Canvi Climàtic de la Universitat Politècnica de València, ha dit que “el risc no es traslladà de forma suficient a la població” (Levante, 5 de novembre de 2024).
Els fets parlen per sí mateixos, mentre el senyor Mazon nega l’evidència.
D’ací que he trobat molt interessant, diria que magnífic, l’article de la periodista Isabel Olmos, “Riada en Valencia: la alarma sonó demasiado tarde” (Levante, 31 d’octubre de 2024). Aquesta periodista denunciava la “ausencia tardía de información institucional”, ja que “hasta las 20 h de la tarde” (del dimarts 29), “no hubo alerta global general. Solo a las 20 h, cuando el desastre ya se había materializado, sonó una ensordecedora alarma para decirnos lo que ya los medios de comunicación estábamos contando: que salir de casa podía costar la vida”. Per això, molt assenyadament, la periodista Isabel Olmos deia al seu article: “No podía la Generalitat prever todo esto. ¿Porque los protocolos de aviso no se activaron mucho antes? ¿Puede un president de la Generalitat no salir a comparecer hasta las 21 h, cuando ya todos los accesos están colapsados?”. Cal recordar que el president Mazón, en un tuit seu (que després va esborrar), afirmava que “la intensidad de la gota fría disminuirá a partir de las 18 h, ya que se trasladará a la Serranía de Cuenca”, cosa del tot falsa.
També el periodista Alfons Garcia, al seu article “Indignación en la devastación” (Levante, 31 d’octubre de 2024), deia: “La reacción de las autoridades tardó. Es a las 21.20 cuando comparece en la televisión pública el president de la Generalitat. El caos ya era un hecho”. I per això, “el tiempo de medidas de prevención había pasado”. El periodista també es pregunta sobre la gestió dels embassaments i per què “Moncloa informa de la constitución de un comité de crisis pasadas las 23 h del martes”. Alfons Garcia acabava el seu article amb una frase molt important: “Tras al luto será el tiempo de las responsabilidades. Éstas, en política, se traducen en destituciones o dimisiones. ¿Se podría haber hecho mejor? Yo no puedo contestar que no”. De fet, com deia la cap de Meteorologia de la Televisió Valenciana, Victòria Rosselló, “alguna cosa ha d’haver fallat en la cadena de decisions i de responsables”, ja que si “a migdia ja diem que si no és necessari, no s’isca de casa i qui ha de prendre la decisió perquè els mitjans la donem a l’audiència, fa que t’arribe en un timbre a les huit de la vesprada…. És inexplicable” (Vilaweb, 30 d’octubre de 2024).
El mateix opinava el professor Jorge Olcina, catedràtic d’Anàlisi Geogràfic Regional de la Universitat d’Alacant, quan deia: “L’avís de risc va arribar tard a la població” (El Temps, 31 d’octubre de 2024).
¿I per què els responsables d’avisar la població del risc d’inundació no ho van fer abans? Com ha dit la senyora Amparo Tortosa, experta en seguretat i terrorisme, “el dilluns 28, AEMET anuncià que venia una gota freda amb pluges intenses, extenses i generalitzades”. Per això la senyora Tortosa ha afirmat que la “reacció en prendre mesures ha estat molt tard”, a diferència, per exemple de la Universitat de València, que el dimarts suspengué les classes per evitar que 40000 estudiants es desplaçaren a les aules, amb el perill que després no pogueren tornar a casa.
També el politòleg Alan Barroso, en el seu compte X, ha denunciat un fet insòlit: i és que “a Madrid, es manifestaren persones davant la seu del PSOE, per protestar per una situació que correspon al president valencià (PP), que no donà l’alarma a temps, quan l’AEMET feia dies que havia avisat del risc que tindrien les comarques centrals del País Valencià”. En el seu mateix compte, Alan Barroso ha denunciat un fet dramàtic: i és que “fins a tres vegades, el govern de Mazon va impedir que vingueren a València els Bombers de la Generalitat de Catalunya per ajudar els damnificats”. I és que el dimarts, el senyor Mazon rebutjà l’ajuda de la Unitat d’Elit dels Bombers de Catalunya, de tal manera que a mitjan camí cap a València, “ens feren tornar”, després que Mazon rebutjarà la col·laboració, que sí que va acceptar tres dies després (La Veu del País Valencià,1 de novembre de 2024).
Com deia l’editorial de Levante, aquesta ha estat “una tragedia que necesita respuesta” (Levante, 31 d’octubre de 2024), davant la ràbia, la impotència i la tristesa dels valencians. Per això el periodista Joan Carles Martí en el seu interessant article, “Valencia la gran silenciada”, demana que s’assumisquen les responsabilitats (Levante, 31 d’octubre de 2024).
Ara caldrà vore perquè ha passat el que ha passat i quines responsabilitats tenen les diverses Administracions, tenint en compte (que quede ben clar), que l’enviament d’alertes és exclusiu del govern valencià (Levante, 31 d’octubre de 2024).
El més dolorós de tot, és que més de dos-cents valencians, que no haurien d’haver mort, ja no estan amb nosaltres. Ara la pregària per ells i pels seus familiars i per tots els afectats per la DANA, ens dóna esperança i consol enmig del desconsol i de la tristesa. Sabem que Déu pot canviar “el nostre dol en joia”, com pregava Mardoqueu. Per més difícil que puga semblar. I sabem també que amb l’ajuda del Senyor, podrem viure amb esperança aquests moments tan dolorosos i tan tristos que estem patint els valencians. També és important la decisió de l’arquebisbe Benavent, d’oferir les seues instal·lacions als afectats per la DANA. Aquesta és l’Església que sap embrutar-se les mans de fang, literalment, per ajudar el nostre món. Aquesta és l’Església creient i sobretot, creïble, que està al costat, com ho feia Jesús, dels qui sofreixen. Per això el papa Francesc, deia a Sor Lucía Caram, al P. Ángel i als mossens Peio Sánchez i Xavier Morlans, aquests dos últims de l’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona: “Hi ha que recosir el teixit social, reparant desigualtats”, ja que cap persona “no pot quedar indiferent davant el sofriment de l’altre” (Religión Digital, 4 de novembre de 2024). Per això el papa ha dit que “ajudar els vulnerables és sempre un privilegi” (Catalunya Religió, 4 de novembre de 2024).
En la festa de Tots Sants, Jesús a l’Evangeli ens posava com a models els qui ploren i els qui estan de dol. Quantes llàgrimes vessades, quant sofriment, quantes persones estan de dol. Els salms que resem aquests dies, em posen en la pell de tots els qui estan patint. El Salm 6: “Els ulls se’m consumeixen de tristesa, tan de dolor els fa envellir”. O el Salm 30: “Heu mirat el meu sofriment, de tristor se’m consumeixen els ulls, el cor i les entranyes. La meua vida s’esgota en les penes, els meus anys en el dolor. Decau el meu vigor de tant sofrir, se’m consumeixen les forces”. I encara el Salm 37: “Camine prostrat i entristit, vaig de dol tot el dia, estic esgotat i desfet”. I més encara el Salm 68 “Salveu-me Déu meu. L’aigua em cobreix, m’estic ofegant, he caigut en un fangar sense fons i no tinc on posar els peus. Estic rendit de tant cridar, tinc el coll adolorit”. Però malgrat el dolor i el sofriment, Déu, que escolta les nostres súpliques, ve a ajudar-nos, com diu el Salm 12: “Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança”.
És l’hora de consolar i d’estar al costat de les víctimes d’aquesta catàstrofe. És l’hora de la solidaritat i d’infondre esperança als qui ho han perdut tot i de fer costat als qui ja no tenen amb ells els seus éssers estimats, que s’ha emportat l’aigua i el fang. Però també és l’hora que les Administracions es deixen la pell per ajudar els afectats per la DANA, sense escatimar esforços ni diners. I també els bancs, que, (és bo tindre-ho en compte ara), van ser rescatats amb diners de tothom. Cal recordar que fins el setembre de l’any passat, CaixaBank va guanyar 4248 milions d’euros i el Banc Santander, 9309 milions d’euros. Caldrà veure què fan a favor dels seus clients i de la societat valenciana. Sabran ser solidaris o miraran cap a un altre costat? Miraran les persones o només la seua butxaca i els seus interessos? Per què no congelen hipoteques i baixen els interessos per a la gent que ha patit aquesta DANA? Seran tan insensibles que no faran res?
Però aquest també és temps de demanar responsabilitats als qui han pres decisions equivocades, que, certament, han agreujat, i molt, les conseqüències d’aquesta terrible riuada, que ara per ara s’ha emportat la vida de més de dues-centes persones, amb 1900 desapareguts. Una DANA que també ha produït quantioses pèrdues econòmiques, a més dels problemes de salut mental que trobarem d’ací no res, en tots els qui han patit els efectes d’aquestes pluges, davant la inoperància, i fins i tot la negligència, del govern valencià.
Allò que els valencians no podrem oblidar mai, és la riuada de solidaritat dels veïns dels pobles afectats per les pluges (i dels voluntaris que han vingut de fora del País Valencià) que demostren el caos i la inoperància del govern valencià en la desastrosa gestió d’aquesta crisi. A l’Alcúdia, el meu poble, amb carrers i cases plenes de fang, van vindre voluntaris d’Antella, de Palomar, d’Ontinyent… Una riuada de solidaritat de gent bona, generosa i desinteressada, que ha fet molt més que les autoritats que tenien el deure de protegir els ciutadans valencians.
