Dins del Cicle Dones i Cultura que s’està celebrant a Castelló, el passat divendres 7 de febrer de 2020 es va realitzar una xerrada a càrrec d’Imma Cerdà sobre Carmelina Sánchez- Cutillas, anomenada “Carmelina Sánchez- Cutillas. La veu des de les fronteres del silenci”.
L’encarregada de presentar Imma Cerdà va ser Mati Peris, el 2020 és l’any dedicat a la figura i l’obra de l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas com a ‘Escriptora de l’any de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua’ l’acte va ser al 2n pis de l’edifici de l’Obrera, i forma part de les activitats que es realitzen al voltant del 8 de març.
Ací us deixem alguns escrits de Carmelina Sánchez-Cutillas que va llegir el públic assistent durant la xerrada:
Aquesta és la meua confessió
He parit quatre fills amb dolor
i trencament de tota la meua carn;
quatre grapats d’artèries que van pel món
i estimaran un dia i tindran fills.
He donat, incansable, una paraula,
un somrís als homes oblidats.
He sembrat de pins el riberal
que fa de llindar amb la sorra i la mar.
I les meues mans guarden encara olors
de xeixa i de verema, i estan
colrades per tots els vents de la terra,
perquè soc una dona del poble
i aquesta és la meua confessió.
===============================
Als carrers, llums i crits i borumballa…
castanyes torrades… un punt de fredor…
I el Cagonet, des del bressol de palla,
voldria omplir de caliu els nostres cors,
perquè un altre Nadal ara devalla,
poquet a poquet, sobre l’enyor de tots. (1994)
==============================
Tinc al meu cor un formigueig de versos.
Les meues mans formiguegen versos,
i me les mire tothora i no hi veig res.
Hi ha dies que tem parlar amb els amics
i, fins i tot, tem mossegar el pa i la fruita
per no esvanir el formigueig de versos
que duc sota la pell i a flor de llavis.
Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix.
«Conjugació en primera persona», Conjugació en primera persona (1969)
==============================
Tinc una rosa vella entre les mans
i amb ulls cansats la mire…
Oh, la infinita caiguda del temps,
l’ascensió lluminosa
des de l’abisme de la cendra al foc!
Si açò sembla un grapat de vida morta
també les meues mans envelliran.
De quin arbust va nàixer esta rosa?
On són els cabalosos rius de sang?
«De la cendra i la flama», De la cendra i la flama (mecanoscrit inèdit)
==============================
Les vesprades que plovia anàvem tota la colla de menuts a casa de la mare Paula, i miràvem caure l’aigua, que queia silenciosament i rítmica. Gloc gloc gloc. Ella sempre estava asseguda a la seua cadira de repòs, i nosaltres ens ficàvem sobre el maruà, que era una estora redona feta d’espart. De tant en tant un gota d’aigua, en pegar contra una pedra més grossa, ens esguitava i després s’anava escolant per sobre la nostra carn com un petit rierol. I quan ens cansàvem del rierol , sols havíem de clavar el dit damunt la goteta i a féiem desaparèixer del món de les gotetes de la pluja.
En arribar l’hora de berenar, la mare Paula cridava la seua filla i li deia, Betriueta treu el berenar als xiquets. I sempre era el mateix: pa i melva. I el pa era gran, i rodó i blanc, però pastat sense gens de sal perquè en aquell poble l’alimnet principal de la gent pobra era la saladura, i diu que el salat vol l’acompanyament insípid. I el pa el tenien alçat a la saranda i ben embolicat amb un tovalló blanc. Aleshores començaven les baralles, car tots volíem el coret de la melva, que era el cor del peix de què feien la melva. I ella el donava cada dia a un de nosaltres. I tots volíem el coret de la melva, perquè quan ens el menjàvem era com menjar-se una cosa tèbia, i sentíem un caliu per dintre com si el nostre cor volgués créixer una miqueta. Quan ja havíem menjat bones llesques de pa i prou molletes de melva, la mare Paula ens contava contes. El que més m’agradava de tot el repertori era el de «Peret i Margariteta». Després, en fer-me gran, vaig adonar-me que aquest conte es diu «Hansel und Gretchen» i que el saben tots els xiquets del món. I és possible fins i tot que tots els xiquts del món hagen tingut una mare Paula, i que estimen la pluja lleu que fa gloc gloc gloc quan rellisca del cel, i que en menjar-se els corets de la melva sentiran també créixer els seus petits cors.
Matèria de Bretanya (1976)
========================================
N’estàs contenta?, em pregunte
cada dia en llevar-me del llit.
Estàs contenta d’ésser dona?
I en arribar la nit, pense
en tot açò, car m’ajuda
a pensar-ho la son dels altres.
I és aleshores quan se m’enfuig
la llibertat i fins i tot l’orgull,
com dos lladrets alegres.
Malgrat això, de matinada,
retornaran a mi en silenci
fidels al sexe que em donaren,
al ganxet i a tot el vell einam
que em defineix, que ens defineix.
«Fidelitat», Conjugació en primera persona (1969)
===================================
Tots dos partits volien salvar Espanya, salvar-la potser que d’ells mateixos. I mai no es llevaven la paraula «Pàtria» dels llavis. Però llavors, jo vaig prendre la consciència del que volia dir aquell mot, perquè abans d’allò la pàtria meua era tota la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la serra Gelada i el morro Toix i el penyó d’Ifac al més lluny. Ara jo sabia que allò tan entranyable era la meua petita Pàtria, i que la gran, la de tots, estava feta de petites; com les magranes, que són fetes de pinyons petits i apretats i de la color de la sang.
Matèria de Bretanya (1976)
===============================
L’estiu era com els partits de llargues que jugaven els homes els diumenges al carrer Fondo; pilota ve, pilota torna. I les pilotes eren la gent que carregava els muls amb les eines més necessàries i les màrfegues de pellorfes de dacsa seques, que quan et ficaves al llit feien ric rac, com si tots els ratolins del món correguessen per damunt de totes les pellorfes seques de dacsa del món. I l’estiu era el carrer Fondo per on venien les pilotes i se n’anaven. I la partida de llargues era la vida que vivíem a l’estiu, perquè la calor ens portava agafats de les mans seues i les mans de la calor eren fetes de cel blau i de sol fort i de dies llargs i de claror de nit tèbia.
Matèria de Bretanya (1976)
=============================
La casa gran i la petita eren tan juntes que semblaven com si foren els dits d’una mateixa mà; el dit d’enmig i el dit menovell. I si un dia les hagueren enderrocades trobe que ningú no sabria a quina de les dues pertanyia la paret mitgera. A la gran vivíem nosaltres i a la petita els masovers, i mos pares els dien «los caseros».
Quan venien les visites havien de vore-ho tot, perquè la gent que ens visitava era molt tafanera; i corrien tota la casa, i els patis, i les terrasses, i el jardí i tot el que hi havia. I en girar el cantó i trobar la casa dels masovers començaven a dir que quina caseta més bonica, i que «parecía como si se apoyara en la otra». Però jo sabia que aquells senyors s’enganyaven, car endevinava que la que veritablement recolzava sobre l’altra era la nostra, la gran, com nosaltres ens recolzàvem també sobre les espatles i sobre la suor de l’home que treballava els nostres bancals.
Matèria de Bretanya (1976)
============================
Per veure tot el reportatge fotogràfic de Joanjo Puertos piqueu ací.
Xerrada a càrrec d’Imma Cerdà sobre Carmelina Sánchez- Cutillas
