CN | Eugeni Gregori-Climent
(Publicat en L’Avanç, 24-III/6-IV de 2001, nº18)
Un fenòmen poc estudiat és eixa espècie d’automatisme que és l’ús restrictiu. Amb una variable en contra només, amb qui, en presència de qui, en quina situació, per quin mitjà, etc. (1) ja canvíem de llengua i passem a usar el castellà. Per exemple amb la presència d’un castellanoparlant o d’un desconegut.
Encara que els seus efectes perniciosos no són l’objecte d’aquest text, no m’estic de citar-ne un d’important. A la dècada dels seixanta, va dir del valencià a la ciutat del València que era una llengua críptica. Actualment, els valencianoparlants estem confinats en una mena de ghetto i el valencià està en desús. I l’ús restrictiu, evidentment, n’és una de les causes.
El fet que l’ús restrictiu es done també entre els militants de l’anomenada “normalització” lingüística indica clarament que, lluny de ser individual, és un fenòmen grupal. La nostra inclusió en la comunitat lingüística castellana ho determina aixina. Tan si ens agrada o no ja som un subgrup del grup dels castellanoparlants fins al punt que es pot dir que ja som, de fet, una mena de castellanoparlants, però peculiars: entre nosaltres parlem en valencià, sempre, és clar, que no hi siga present un castellanoparlant o un desconegut.
Un tipus de relació que està en les antípodes de la que es dóna entre les comunitats europees normals. Mentres que aquesta és d’intersecció i d’igualtat, la de la comunitat lingüística castellana i la nostra, tot seguint l’Escola de Palo Alto, és de domini/submissió.
Per això, els europeus normals als seus respectius països fan un ús ple de la seua llengua i nosaltres, de la nostra llengua un ús restrictiu. Un costum que no significa una altra cosa que una subordinació als castellanoparlants a casa pròpia.
D’aquí, la raresa de l’ús intencional (2) i de l’ús ple entre nosaltres. No debades, aquests tipus d’usos impliquen la redefinició de la nostra relació amb els castellanoparlants: de la submissió, a la igualtat.
Un comportament lingüístic, el nostre, que no augura precisament un esdevenidor esplendorós per a nosaltres els valencianoparlants. Recordem, si no, pensem què s’ha fet del valencià com a llengua crítica a València de què parlava l’escritor, Joan Sales, en la dècada dels seixanta. I què s’ha fet dels valencianoparlants.
Tot comptat, és evident que sense l’alteració radical de les normes d’ús socials existents, és practicament impossible la desinclusió de la comunitat lingüística castellana i la construcció d’una comunitat lingüística europea independent. És a dir, és impossible fer del valencià una llengua nacional.
-
- Segons el sociòleg, Lluís Aracil, les variables per a l’ús d’una llengua són: qui parla, amb qui, en presència de qui, de què, en quina mena de situació, per quin mitjà, amb quina intenció, etc. (Educació i Sociolingüística dins de Papers de Sociolingüística, Lluís Aracil, Edicions de la Magrana).
- L’ús intencional, conceptualització del sociòleg, Lluís Aracil, es podria definir com l’ús d’una llengua, del valencià en el nostre cas, en contextos en què convencionalment s’’usa el castellà sobretot amb finalitats de recerca i que pot fer canviar-hi l’ús del valencià.
(Aquest article és el mateix que el de l’Avanç, però revisat per a Castelló Notícies).
