CN | Eugeni Gregori-Climent
(Vicent, en pla mitjà, mirant frontalment l’espectador)
VICENT
-A l’endemà, Remei li toca Joan. En un principi, Joan vol amagar-li lo de María José. Té por que el convença de deixar la relació amb ella, però al final pot més la necessitat de compartir-ho amb ella i li ho conta tot. Remei no vol clavar-se en la vida de Joan, però ha de complir la missió encomanada per sa mare de tindre cura de Joan i amb molt de tacte li comenta: “M’alegre de vore’t feliç, Joan, però jo de tu no baixaria la guarda en cap moment. El veig massa il.lusionat amb María José i encara no has superat lo de Pepa.Si t’ix malament lo de María José la teua vulnerabilitat emocional i sentimentall el pot jugar una mala passada.” “No mos preocupem de lo que encara no ha passat, Remei”, li contesta, Joan, calmant la pròpia angoixa.”I per la mare no t’amoines. Ni li he dit ni li pense dir res. Li he dit que li tocaré jo. Quan parle amb ella vull que em pille sempre en un bon moment”, comenta, Joan, per a tranquil.litzar-se els dos.”Com cregues, Joan. Però que sàpies que pots, comptar amb mi quan vullgues, li diu Remei a Joan, acomiadant-se amb una forta besada.”T’agraïsc molt la teua ajuda, Remei”, s’acomiada, Joan, amb una altra forta besada.
(Ana, en pla mitjà, de costat, admirada de Remei, mirant Vicent)
ANA
-Eso es querer a un hermano.
(Vicent, en pla mitjà, de costat, mirant Ana)
VICENT
-En efecte, però cal no oblidar la seua missió.
(Ana, en pla mitjà, de costat, seguint la seua admiració cap a Remei, mirant Vicent)
Tiene una misión, pero si no lo quisiera tanto no se emplearía tan a fondo.
(Vicent, en pla mità, de costat, mirant Ana i assentint)
-Tens tota la raó.
(Ana, en pla mitjà, de costat, seguint amb la seua admiració cap a Remei i mirant Joan)
ANA
-Por su sentido de la realidad, Remei, una gran compañía para Joan.
(Vicent, en pla mitjà, mirant l’espectador)
VICENT
-María José ha quedat amb Isabel en un bar propet del mercadet de Jerusalem per a contar-li lo de la nit del pub amb Joan i, de pas, comprar roba per a fer modelets amb la de boutique. “Tenías razón, Isabel. Por fin, alguien que me da juego. Gracias por tu insistencia”, li confessa, María José, a Isabel tota emocionada quan li acaba el relat de la nit del pub. “Y, ahora, María José, piano piano, como dicen los italianos, que te cononozco”, li suggerix carinyosament, Isabel. I el tema va derivar a contar-se les experiències amb tios i eixe dia no va haver compres.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant Vicent)
ANA
-Fácil de decir, pero difícil de hacer para María José lo que le ha sugerido Isabel. Por cierto, ¿no le ha contado nada, María José, a su madre de lo de la noche dell pub con Joan?
(Vicent, en pla mitjà, de costat, mirant Ana)
VICENT
-Disculpa. Se m’havia oblidat. María José, abans de quedar amb Isabel, li ha tocat entusiasmada a sa mare per a contar-li-ho. “¡Fue maravilloso, mamá! ¡Es la primera vez que con un tio me he sentido feliz!”, li diu, María José, per a acabar el relat. “¡Qué felicidad la mía también! ¡Por fin, alguien que vale tu pena!”, li comenta sa mare contagiada per l’entusiasme de María José.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant Vicent)
ANA
-La felicidad y la desgracia parecen bailar entre madre e hija.
(Vicent, en pla mitjà, mirant l’espectador)
VICENT
-Des de la nit del pub, cap encontre entre María José i Joan. Només es veuen a la terrassa quan va María José acompanyada d’Isabel. I, com que María José no pren la inciativa i Joan, per por a una negativa, tampoc, tota la seua interactuació és no verbal en què manifesten la seua extrema complicitat i el seu fervent desig d’estar junts.
ANA (OFF)
-Preparando una escena, ¿no?
VICENT
-Joan, dissabte a la vesprada que té el dia lliure, camina per un carrer peatonal cèntric cap a la seua llibreria quan, de colp a repent, veu eixir María José d’una boutique. La sorpresa deixa a Joan parat en sec i a María José la desborda d’alegria. La primera a reaccionar és María José que sense pensar-s’ho dos voltes se li acosta ràpidament a Joan. Un mutu emmudiment en trobar-se l’un enfront de l’altre. María José, com sempre,serà laque trenque el gel. “¿Qué tal, Joan? ¿Qué raro verte por aquí?”, li pregunta curiosa María José a Joan. “Iba a comprar un libro”, li contesta un poc nerviós, Joan. “¿Te puedo acompañar?”, li pregunta a Joan María José sense amargar el seu desig. “¡Claro”, li contesta Joan euforitzant-se, però un poc més nerviós.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana contenta)
ANA (OFF)
-¡Qué timidez más encantadora, la de Joan!
VICENT
-Ja dins de la llibreria mentres Joana demana a la llibretera “Dir la Realitat” de Lluís Aracil, María José mira llibres per les prestatgeries.”Està exhaurit. Per què no vas a la llibreria de llibres de vell en valencià?”, li contesta la llibretera. Joan li dóna les gràcies i quan es gira per a buscar María José se la troba enfront amb un llibre obert a les mans. Quien desea, pero no obra, engendra peste, li llig María José. “Mi proverbio preferido de William Blake, exclama sorprés Joan. “¡”Y el mío!”, exclama també sorpresa, María José. Les mirades mútues d’admiració els commmocionen tan als dos que els fan acotar el cap. I quan anaven a eixir de la llibreria Joan veu en la taula d’entrada el “Cómo ser un existencialista” de David Cox. Tot demanant-li amb delicadesa disculpes a María José, Joan agarra el llibre, el compra i li’l regala a María José, que l’abraça fort alseu pit. A l’eixida, se’n van al claustre de Nau on intercanvien entre mirades fines afinitats culturals. Quan es fa a poqueta nit s’acomiaden donant-se els mòbils.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana admirada)
ANA (OFF)
-Continua la conjunción por arriba.
VICENT
-A l’endemà, María José acudix sola a la terrassa. Joan, en vore-la, es posa eufòric i va ràpid a servir-la. María José li demana unn Verdejo sense miar-loamb una estranya actitud comdins ii fora d’ella mateixa. Joan es queda com si se li haguera gelat la sang.
(Se sent la veu acronadora d’Ana preocupada)
ANA (OFF)
-De entregada a indiferente, difícil de entender el cambio de María José para Joan.
(CONTINUARÁ)
