Sant Gregori el Gran
CN | Xavier Martí
Si aneu a la nostra església i visiteu la capella de la comunió, mireu l’interior de la cúpula; observareu que hi ha huit frescos, que representen els quatre evangelistes i els quatre sants pares de l’Església d’Occident. U d’estos últims és Sant Gregori el Gran, que fou papa entre el 590 i el 604, del qual fem memòria el dia de hui. L’autor d’estos frescos és el pintor i tenor valencià Lamberto Alonso Torres i degué fer-los en 1918 o en 1919. Sant Gregori, el primer papa d’este nom i el primer que es va autodenominar “Servent dels Servents de Déu”, té el títol de doctor de l’Església. Se li atribuïx l’origen del cant gregorià.
Gregori és un nom de persona cristianoromà d’origen grec que significa ‘vigilant’. Hi ha més d’una desena de sants que porten este nom. L’hipocorístic en valencià és ‘Gori’, i en castellà ‘Goyo’. No és un nom corrent a Castelló (només dos persones), en canvi és més habitual com a cognom: 50 persones com a primer cognom i 19 com a segon. En l’arxiu històric del nostre poble trobem un document curiós d’un tal Gregori Vila i Guill (*Castelló 1725, març 12), un terratinent local i “abogado de los Reales Consejos”, que inicià procés provatori d’hidalguia en 1774.
D’altra banda, l’evangeli de hui narra la curació d’un home amb un esperit maligne o immund. El dimoni deu existir; en tot cas, la seua existència explicaria les barbaritats que veem cada dia en els telenotícies. Crec que el dimoni, amb el pas dels segles i l’experiència, s’ha fet molt subtil i pense que no es dedica a posseir xiquetes com la d’El exorcista. Això és molt pel·licular.
