La raó i l’autoconsciència com a instruments

Del divà estant (III)

CN | Eugeni Gregori-Climent

“Abans d’acabar la dansa, els rellamps que feia temps véiem brillar en l’horitzó, però que fins a eixe moment jo havia fet passar per rellamps de calor, augmentaren considerablement: i el soroll del tro va cobrir la música. Tres dames eixiren precipitadament de les files, llurs cavallers les seguiren, el desordre es va fer general i els músics emmudiren…És a eixes causes que atribuïsc els estranys gestos que vaig vore fer a moltes d’eixes dames. La més raonable va seure en un racó, donant l’esquena a la finestra i tapant-se les oïdes. Una altra, agenollada davant de l’anterior, amagava el seu cap entre els genolls d’aquella. Una tercera s’havia lliscat entre les seues dos germanes, a les quals abraçava vessant un torrent de llàgrimes. Algunes volien tornar a les seues cases: altres encara més extraviades, ja ni mantenien la suficient presència d’ànim per a defensar-se de la temeritat d’alguns jòvens audaços, que pareixien molt ocupats a recollir en els llavis d’aquestes belles afligides les pregàries que elles en la seua por adreçaven al cel…”.

Aquests tipus de comportaments descrits pel literat i pensador, Wolfang Goethe, en el “Werther”(1774) (1), hui dia, resultarien insòlits i increïbles entre nosaltres. El fenòmen del tro ja està racionalitzat i la por, excepte singularitats, dominada. La ciència  ja ens ha explicat seua causa, el seu funcionament i la manera de defensar-nos-en.

Servisca aquest senzill, però eloqüent, exemple com a recordatori del trascendental paper de la ciència en la resolució dels nostres problemes i en la millora de la nostra vida. I no estaria malament, tot seguint en eixa línia, aplicar-la a un problema clau i transversal com és la millora del pensament. Una encertada reflexió del sociòleg, Lluís Aracil, ens pot permetre donar-nos-en compte dels avantatges de tal millora: “Si el pensament és tan important és perquè d’ell depén l’acció”. Ès a dir, la millora del pensament, en comportar una acció més eficaç, ens ajudaria, potser, en la resolució dels problemes.

Una manera de millorar-lo amb la ciència seria augmentar la nostra racionalitat amb l’adopció de mètodes científics per a pensar. Com ara, a) la inducció (2) i la deducció (3); b) els mètodes per esbrinar la causa d’un fenòmen finalment establerts pel biòleg,metge i fisiòleg, Claude Bernard (4), etc. Com que els mètodes estan al nostre abast, només cal, bàsicament, la nostra voluntat per a adquirir-los. La metodologia per a aprendre’ls ve en acabant.

Una possibe, la combinació de l’esquema per a l’aprenentatge del psicòleg, Jean Piaget (5), i del filòsof, Michaell Polanyi (5), tot seguint el lema del científic i pedagog Jan Amos Comenius (1592-1670), Fabricando fabricamur (6). Amb l’ús, és clar, del tempteig experimental.

I un procés per a la seua conversió en una mena d’automatisme mental, podria ser aquest: a) l’aplicació d’un mètode científic a un cas fins arribar a aprendre’l; b) la generalització de l’aprenentatge fet a casos anàlegs; c) la particularizació en casos concrets; d)la presa de consciència que el mètode adquirit és ja un coneixement tàcit (7); i e) l’actuació intencional d’eixe coneixement tàcit (7) adquirit. I una volta aprés un mètode, seguiríem amb els altres,, un rere l’altre, amb  el mateix procés. Òbviament, la dificultat en llur adquisició anirà disminuint gràcies a la transferència dels aprenentages fets d’un a l’altre mètode.

Els possibles guanys: a) l’aprendre de mètodes científics; b) la resolució de problemes de manera rigorosa; c) l’adquisició de la raó com a una mena d’automatisme; i d) l’augment de la nostra racionalitat.

Tot i això, no crec que els mètodes científics s’hagen de prendre com a un talismà. En absolut. Ens poden aportar racionalitat, la subjectivitat – influient en el pensament – és difícil d’evitar, però no de treballar.

Una forma, la psicoanalítica. “La psicoanàlisi consistix, bàsicament, a fer conscient l’inconscient”, deia el psiquiatre i psicoanalista, Ricardo Sanz. Per tant, com més conscient ens fem del nostre inconscient, menys estarem predeterminats per a aquest. És a dir, més lliures serem   per a pensar, sentir i actuar. I, en conseqüència, millor serà la nostra aptitud per a usar la Raó com a instrument.

Tot comptat, sembla que la racionalitat i l’autoconsciència – per cert, en relació d’influència mútua – formen  una  sàvia parella per a encarar els problemes individuals i socials.

Corolari:

Donat que els aprenentatges en la infantesa, poden marcar als xiquets de per vida, no estaria malament que la seua socialització incloguera amb la sàvia parella esmentada de racionalitat i auroconsciència, però apreses de forma vivencial, és clar. La seua vida i la societat els ho agrairan.

1. 1. Aquesta cita del “Werther” (1774) del literat i pensador, Wolfang Goethe està extreta de “La formació del espíritu científico” del filòsof,epistemòleg i físic, Gaston Bachelard.
   2. La inducció és un procés del particular al general.
   3. La deducció és un procés del general al particular.
   4. Els mètodes establerts, defintivament, pel biòleg, metge i fisiòleg per a esbrinar la causa d’un fenòmen són: a) el mètode d’acord; b) el mètode de diferència; c) el mètode de circumstàncies concomitants; i d) el mètode de residus.
      Aquest últim ens els ensenyava el meu mestre en Ciències, D. José Sanz Lozano, però amb un altre nom: la reducció a l’absurd.

1. 1. El psicòleg, Jean Piaget, distingia en el procés d’aprenentatge dos fases: assimilació i acomodació: entendre i aplicar en terminologia del filòsof, Michael Polanyi.
   2. Fent ens fem.
   3. El coneixement tàcit, un concepte del filòsof, Michael Polanyi, és un coneixement que tinguem malgrat nostre, que és el fruit d’aprenentatges anteriors, i que no podem desfer-nos-en, llevat que el desaprenguem i s’expressa amb automatismes. Per exemple, una persona experta en anar amb bicicleta va a topar amb un obstacle, aleshores, gira el manillar i l’evita sense fer càlcul…