CN | Eugeni Gregori-Climent
( Supervisió psiquiàtrica a càrrec del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
(Vicent, tranquil, mirant l’espectador en pla mitjà)
VICENT
- Joan té 35 anys. Recorda a Jean Pierre Leaud, però amb un toc rústic. Té molta sensibilitat humana, el do de l’empatia que diuen ara. És de Manuel, valencianoparlant i psicòleg i es guanya la vida de cambrer. Està molt enraïlat i compromés amb el seu poble. Hi col.labora amb una associació cultural. Procedix de classe subalterna. Son pare és jornaler del camp i sa mare treballa en un magatzem de taronges. Té una germaneta, Remei, de 30 anys, que és biòlega, però fa de depenenta en una boutique del centre de València.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana curiosa)
ANA (OFF)
- ¿Toma drogas?
VICENT
- Només algun porret de haixix o marihuana, però només si el conviden. Joan no les necessita. Per a entrar en un altre estat de consciència, se les apanya amb els seminaris de formació, l’assaig, la literatura, el cinema, la música –clàssica, cançó d’autor i jazz- i l’escriptura.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana curiosa)
ANA (OFF)
- Que será lo que le da sentido a su vida, ¿no)
- No exactament. Més aviat, són els seus ideals de llibertat, igualtat i solidaritat intactes malgrat el seu desengany polític i els seus projectes d’autorrealització personal.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana curiosa)
ANA (OFF)
- Que son…
VICENT
La seua formació personal i professional, la militància en una plataforma per a millorar el tractament de la salut mental en la xàrcia pública, la construcció amb gent d’un centre per a famílies de classes subalternes amb xiquets “psicòtics”i fer-se escriptor – ara, per exemple vol escriure articles costumistes amb Mariano José de Larra com a referent.
(Ana, en pla mitjà, mirant amb admiració a Vicent)
ANA
- ¡Qué romántico parece, Joan!
(Vicent, en pla mitjà, mirant amb admiració a Ana)
VICENT
- Massa.
(Ana, en pla mitjà, mirant trista a Vicent)
ANA
- ¿Pero no llena, Joan, de demasiadas cosas su vida?
(Vicent, en pla mitjà, mirant un poc trist a Ana)
VICENT
(Silenci)
(Ana, en pla mitjà, mirant expectant Vicent)
ANA
(Silenci)
(Vicent, en pla mitjà, mirant Ana somriguent)
VICENT
- Potser.
(Ana, en pla mitjà, mirant curiosa Vicent)
ANA
- ¿No le faltará un amorcito?
(Vicent, en pla mitjà, mirant somriguent Ana)
VICENT
(Silenci)
(Ana, en pla mitjà, mirant somriguent Vicent)
ANA
- Parecen tipos ideales antagónicos y su encuentro me lo imagino ya.
(Vicent, en pla mitjà frontal)
VICENT
- María José i la seua amiga íntima, Isabel, s’han assegut en una terrassa cèntrica de València per a fer-se confidències. De colp a repent, una veu viril, però dolça els interromp, tot demanant disculpes i preguntant-los què volen prendre. María José es gira i es dóna compte que és un cambrer nou.. Les seues mirades prenen vida i s’entrecreuen. Primer, vacil.lants, però molt prompte intenses. Un rapsus mutu els atrapa, se’ls enduu més enllà de sí mateixos i els fa seguir a cadascú l’estela de l’altre. I el context se suspén i l’eternitat en un moment.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana admirada)
ANA (OFF)
- Y su separación imposible ya.
VICENT
- Tan extrema arriba a ser la tensió del rapsus que María José i Joan acaben per acotar el cap. Isabel, que mai ha vist aixina María José amb un tio, s’ha quedat encisada amb l’escena, però, en vore-la fora de context, la talla a contracor, tot demanant-li amablement a Joan dos copes de Verdejo. Joan torna a sí mateixa com pot i s’apressa a servir-les. Però la tornada de María José, a l’ara i ací, precisarà un colpet al colze d’Isabel li. Un silenci còmplice s’instal.la entre les dos que no tallarà ni la vinguda de Joan amb les copes. María José i Joan encara malden per mirar-se, però sense poder encertar. Una estranya por els estenalla.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana emocionada)
ANA (OFF)
- Fascinante, lo del rapsus.
VICENT
- En arribar al seu pis, lo primer que fa, María José, és tocar-li a sa mare. Només acaba de contar-li a sa mare lo de Joan i el rapsus, aquesta li respon ràpidament: “No será como los otros, ¿verdad, hija?” ”Tranquila, mamá, Joan es todo lo contrario”, li contesta, María José, para calmarla.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana un poc trista)
ANA (OFF)
- Madre e hija atrapadas por la relación fusional.
VICENT
- Isabel li toca a María José per a comboiar-la a tornar a la terrassa. “María José, por fin alguien que te puede dar juego. ¿Vamos esta tarde a la terraza?”Però María José s’hi nega en redó. “Ha sido demasiado fuerte para mí”. Isabel, sabent el desig de María José de tornar-hi, insistix, però quan es dóna compte que com més insistix, més es tanca, María José, ho deixa córrer.
(Ana, de costat, en pla mitjà, un poc trista mirant a Joan)
ANA
- ¿Y Joan?
(Vicent, de costat, en pla mitjà, mirant Ana)
VICENT
- Joan cau en un és veritat allò que tem que és veritat i creu que ha perdut la xica de la seua vida.I, ara, treballant pareix un autòmata.
(Ana, de costat, en pla mitjà, un poc més trista mirant Vicent)
ANA
- Y su encuentro, ahora, pareciéndoles algo irreal, ¿no?
(Vicent, de costat, en pla mitjà, mirant a Ana)
VICENT
- Com del regne de l’oníric!
(Ana, de costat, en pla mità, encara més trista mirant Vicent)
ANA
- Como del reino de lo onírico, ¡sí!
(CONTINUARÁ)
