Sant Roc (i II)
CN | Xavier Martí
Hui a Albalat de la Ribera li fan festa al Santíssim Crist de les Campanes. Però ara continuaré contant-vos alguna cosa més sobre la devoció castellonenca a Sant Roc.
Fora de l’església tenim, en primer lloc, el carrer de Sant Roc. Esta via pública és una de les més antigues de la vila. En el segle XVIII sembla que també era coneguda com carrer de Varó. El 12 de maig de 1931, i a proposta del president de l’Obrera, l’Ajuntament li va posar el nom de Pérez Cabello, metge titular de Castelló i fundador i facultatiu de la Societat Obrera. En 1979 el carrer va recuperar el seu nom tradicional. Els veïns d’este carrer foren durament castigats durant les epidèmies de còlera del segle XIX. Des de l’any 1961 Rosa Borja Pedrós va regentar una fonda que es trobava en el núm. 22 d’este carrer. En la casa núm. 12 es trobava la botiga de roba Confecciones San Roque.
En segon lloc, tenim la placeta de Sant Roc, un tram de l’actual carrer del Doctor Ramón y Cajal que s’eixampla un poc i per on s’accedix al carrer de Sant Roc. És probable que tinguera una altra denominació antiga: la placeta de l’Herba. En 1932 li posaren el nom de Pi i Margall, president de la Primera República Espanyola. I, quan va acabar la guerra, fou dedicada al General Moscardó, aquell de l’Alcázar de Toledo. En 1979 s’eliminà este nom i el tram de via pública fou considerat com una prolongació del carrer de Ramón y Cajal. Durant el segle XX el poble li deia també placeta de la Sardinera, perquè en el núm. 4 hi hagué una botiga on venien sardines. A esta placeta donen cases molt singulars: la casa de les Barratxines; la casa de Pedro Soro; la casa de Rafael Benetó; la casa de Modesto Serradell; la casa de Salvoret l’Alcalde; la casa de Vicente Grimaltos, que també fou alcalde; i la casa que es feu construir el metge Alapont en 1963, obra de l’arquitecte Rafael Contel Comenge.
D’altra banda, l’evangeli de hui, molt breu, és aquell en què Jesús diu que el Regne del cel és dels qui són com els xiquets. Al llarg de la història del cristianisme molts i moltes s’han pres seriosament este evangeli com a itinerari espiritual. Entre elles destaca santa Teresa de Lisieux i el seu caminet de la infància espiritual: “El meu Caminet és el camí d’una infància espiritual, el camí de la confiança i de l’entrega absoluta”. [Continuar llegint]
