CN | Josep Miquel Bausset
Aquest és el títol de l’últim llibre del professor Josep Lluís Millo Vallès, que va ser presentat a l’Alcúdia el passat 11 de juliol.
Aquesta obra és una reedició corregida (i de seguida diré el per què dic que ha estat corregida), del “poemari guardonat amb la Flor Natural dels Jocs Florals de l’Alcúdia l’any 1966”, com diu el mateix Millo en la Justificació del seu llibre.
A l’Alcúdia, com a tants i tants pobles del País Valencià, les festes patronals començaven amb els Jocs Florals i la presentació de la reina i dels festers i festeres que s’encarregarien d’organitzar els dies de festa, concretament a l’Alcúdia, la festa major o patronal se celebra de l’1 al 8 de setembre. Per això “el concurs literari s’integrava en l’acte de presentació de festers i festeres”, com ens recorda Millo. Cal recordar que “els premis ordinaris dels Jocs Florals eren la Flor Natural, atorgada a la millor poesia amorosa; l’Englatina d’Or al millor poema patriòtic, i la Viola d’Or i Argent, a la millor composició lírica religiosa”. I va ser en aquells Jocs Florals de l’Alcúdia, d’un llunyà 1966, quan Josep Lluís Millo va guanyar la Flor Natural.
Com conta el mateix Millo en la Justificació del llibre, “en arribat a casa i obrir el sobre (amb els diners que li havia concedit el jurat del premi), vaig veure clar que hi anava a fer”. Millo va parlar amb “el propietari d’una impremta, situada al mateix carrer on vivia i em passà un pressupost del cost de l’edició dels poemes: exactament, l’import del premi”. Cal dir que aquell poemari va se editat a la impremta Gimeval de l’Alcúdia i aquesta reedició dels poemes de Millo ha estat l’última obra que ha eixit d’aquesta impremta, ja que aquesta empresa ha tancat.
El següent pas, abans de la publicació del seu poemari, era la correcció del text, “si més no, lèxica i ortogràfica”. Per això Millo va recórrer a “Josep Lluís Bausset, el mestre que ens havia ensenyat a estimar la llengua i la cultura del nostre País, i que continuaria exercint el seu mestratge fins l’últim alè de vida, ben entrar en aquest segle”. Vull recordar que els últims que van vore encara conscient mon pare, el 3 de juny de 2012, dia que va morir, va ser (a part de jo mateix), Josep Lluís Millo i l’aleshores alcalde de l’Alcúdia, Robert Martínez que vingueren a vore’l a l’hospital.
En donar-li Millo el seu poemari, mon pare el va llegir i corregir i “uns dies després de lliurar-li els poemes”, com ens recorda Millo al llibre, “el mestre es presentà a ma casa amb els textos corregits normativament, però em digué que allò, tal i com estava, no es podia publicar. L’ànima em caigué als peus”, recorda ara Millo”. I és que els poemes, amb un govern feixista presidit per Franco (que no tolerava la llibertat d’expressió ni el valencià), “feien referència a uns fets i uns sentiments polítics i socials que els censors de la dictadura no anaven a tolerar”, ja que en ple franquisme, “el Dipòsit Legal era un requisit obligatori per a certes publicacions i era més que segur que la censura prohibiria la impressió d’uns poemes que evocaven, encara que metafòricament, els represaliats per la dictadura i la manca de llibertat”. Com assenyadament va aconsellar mon pare a aquell jove de vint anys, “la solució passava per “blanquejar” les paraules i els versos que pogueren ser qualificats de subversius per d’altres més moderats o que possibilitaren una lectura més neutra”, per així poder ser publicat el llibre de Millo, que havia guanyat la Flor Natural a als Jocs Florals de l’Alcúdia.
Com ens recorda ara Josep Lluís Millo, “el poemari, substancialment desllavassat, va rebre el vistiplau de la censura (D.L.V.2413-1966) i jo vaig respirar fondo. I l’impressor, també”.
I és hui, 58 anys després, que “Balada a un canvi d’estació torna a veure la llum recuperant els textos originals”. Uns textos originals d’una gran qualitat literària i d’una excel·lent sensibilitat i bellesa.
A més de recomanar la lectura d’aquesta obra, vull mencionar uns versos preciosos (ara ja reincorporats al llibre) i que els censors, el 1966, de segur que haurien prohibit: “Havíem perdut la lluita/ i el vent escampava pertot/ el bramul despietat de l’enemic./ Però l’arbre, memòria del temps,/ encara guarda les paraules/ a les segures arrels del poble./ Algun dia traurà fulles noves/ i, després d’aquest hivern tan llarg,/arribarà la llibertat/ a l’estesa vall mediterrània”.
I encara, un fragment d’un altre poema, que trobe preciós i premonitori, enmig de la grisor del franquisme (i de la negror i persecució de la cultura per part de l’actual Govern Valencià), que els censors no haurien permès publicar: “Hem de preparar-nos./ Sense por a la llibertat/ posarem junt al cor/ l’esperança i el desig/ d’un món millor”.
El passat 29 de juliol, amb la meua germana Matilde, vaig tindre el goig de compartir amb Josep Lluís Millo i la seua esposa, a sa casa, una orxata, que serví d’excusa per fer una llarga tertúlia vespertina, amb anècdotes que vam compartir de l’amistat de mon pare i del mateix Millo. Una tertúlia com la que mon pare feia amb ells dos, tantes i tantes vegades.
El poemari, “Balada a un canvi d’estació”, de 43 pàgines i amb una il·lustració a la portada de Manuel Boix, és un llibre que ens és memòria viva d’un jove lluitador de vint anys, guanyador de la Flor Natural dels Jocs Florals de l’Alcúdia. Un poemari que trobe excel·lent, i que és, en veritat, una bona obra d’un gran amic.
