CN | Toni Bataller
Com a cloenda de la temporada, el darrer divendres 31 de maig va tindre lloc un dels esdeveniments més celebrats de l’agenda cultural castellonera: la presentació en societat de l’espectacle amb què Bojos per la Dansa, la reconeguda associació de dansa dirigida per Eli Sanchis, té el gust d’oferir al seu fidel públic.
El projecte col·lectiu de Bojos per la Dansa brilla amb llum pròpia en ser un dels atractius culturals d’un poble que ja gaudeix d’un ric i variat teixit associatiu. És la suma d’un equip de ballarins i ballarines de diferents edats que comparteixen la seua passió pel ball davant d’un públic seduït per una màgica nit de dansa al nostre Ideal.
Enguany la proposta ha estat articulada partint d’una ferma posició reivindicativa, amb un títol suggerent que ens toca l’ànima molt de prop: Mare Nostrum. Dues temàtiques socials clau com són la immigració “il·legal” amb l’obscena mort de persones migrants davant de la contumaç indiferència de la comunitat internacional, així com el canvi climàtic en forma d’una cuidada visió naturalista del Mediterrani i alhora crítica amb la crisi climàtica, han posat de manifest el compromís social i ecològic per part del món de la dansa. Per cert, tampoc ha faltat un tiró d’orelles —a qui corresponga— fent-se ressò del lamentable estat de conservació de l’Ideal, atés que cal una ambiciosa intervenció per a recuperar la grandesa de l’emblemàtic i molt estimat immoble de Castelló. Fundat en 1914, només ha estat reformat en 1982, essent alcalde en José Benetó; per tant, fa falta mimar més aquest temple de la cultura local que té molt de passat, un present apassionant i, si el cuidem com Déu mana, un futur prometedor per a totes les generacions castelloneres.
D’altra banda, Mare Nostrum també ha comptat amb dos reconeguts col·laboradors a l’àmbit del ball que han sumat els seus talents a la gran festa de Bojos de 2024: Iván Oliver, coordinador del COM, i Ana Mira, coreògrafa de dansa oriental.
Així, el fil conductor de la vetllada de dansa és l’àmbit mediterrani, el qual els romans varen batejar com l’ubic espai que forma part de tots nosaltres —o, fins i tot, també a l’inrevés—: Mare Nostrum.
A l’Ideal han confluït els fruits de la maduresa artística en un projecte ambiciós i amb expectatives brillantment plasmades a escena, on Eli Sanchis ha sabut coordinar i expressar amb el ric i variat llenguatge de la dansa, ple d’un ventall de recursos escènics que només s’obtenen amb la dedicació i l’amor per l’ofici, un equilibrat maridatge, de manera molt natural, mai forçada entre la presència de les diferents espècies marines que ens acompanyen a l’espècie humana i la sempre exultant imatge, prenyada d’infinits matisos, de la nostra estimada Mediterrània.
L’hàbil vertebració a l’escenari de les diferents peces de danses tradicionals i contemporànies, les quals reflecteixen l’heterogènia riquesa etnogràfica de les diverses cultures que han estat banyades pel Mediterrani, juntament amb les escenes de danses infantils que personifiquen les diferents espècies marines (tortuguetes, meduses, calamars, algues, etc.) ha estat una estratègia determinant per mantindre l’atenció d’un públic atent que, acostumat als disruptius canvis de ritme de Bojos a l’escenari, experimenta una muntanya russa d’emocions in crescendo: diversió, tendresa, alegria pura sense majors connotacions, sensualitat, tristesa, eufòria, indignació, empatia i –supose que és en part el que Bojos vol contagiar al seu públic— ganes d’alçar-se a ballar sense parar. És el que aconsegueix una obra de dansa construïda amb ofici i bon gust: el fet que persones alienes a aquest vessant de la cultura empatitzen amb els artistes del ball, participant-hi i sincronitzant l’atenció amb una mena de consciència comuna entre públic i artistes.
Les actuacions dels xiquets i xiquetes sobretot —i el COM especialment— han fet les delícies d’un respectable entregat. El COM, sempre l’actuació més aplaudida, ha estat una de les peces que més han activat l’energia al vetust teatre amb la dansa dels xics i xiques que ballaven al ritme de Mediterráneo, l’icònic himne estiuenc de Rebeldes —amb permís de Serrat— que ha fet esclatar les vibracions als seients de l’Ideal.
Així mateix, també han desenvolupat el seu particular espai les suggerents coreografies orientals protagonitzades per una sort d’amazones, les quals conjuraven, enigmàtiques i amb una exòtica sensualitat reflectida en la cadència dels seus moviments temperats, altres èpoques, potser al voltant de màgics rituals prop d’un foc místic a l’arena de la platja. A més a més, suggerien l’eco llunyà d’altres terres, estranyes però familiars alhora, expressant la semblança de les ones replicades de la mar, de vegades brava i de vegades mansa, sota la subtil metàfora d’un ball que s’executava amb ritme regular, però alternant amb moviments sincopats que trencaven el tempo com les ones imprevisibles quan sorprenen acariciant la vora de la platja.
També cal destacar les peces més personals protagonitzades per la ballarina que ben podria representar les terres de Kabul o Istambul, la genuïna expressió de la voluptuositat feta art a través del ball. Amb el suport d’un encertat joc de llums i ombres, el seu mocador ens regalava diferents tons de verd i blau al compàs del moviment del seu cos que evocava l’exotisme del Mediterrani més oriental.
Tal com canta l’universal Serrat: “Para que pintes de azul tus largas noches de invierno”, la gran família de Bojos per la Dansa ha donat forma i color a la seua particular visió de la Mediterrània, conjugant tots els tons de blau i verd mentre evocava amb la particular sintaxi del ball la brisa, la inigualable textura de les arenes de platja i la passió del nostre cor mediterrani.
I aleshores, quan semblava que el guió tocava al seu fi, apareix sobtadament el revulsiu que torna a capgirar el tempo previsible: l’enllaç generacional a Locomia i a la seua dansa cool de palmitos impossibles, reivindicant una altra visió de la Mediterrània, la modernitat refrescant, divertida i desimbolta d’Eivissa: Moda, Ibiza, Locomía… Iván, Ana i Eli exultants, davant d’un públic sorprés i fascinat amb la presència dels palmitos, amb un ball modern i divertit i uns acords tecno inoblidables.
Un equilibrat viatge que barreja diferents cultures, diversos balls i èpoques. No és açò el que en realitat ens fa somniar i viure altres vides? La posada a escena de Bojos per la Dansa esdevé des dels seus orígens una proposta treballada i amb estil propi, una mena de viatge que apel·la els sentits de l’espectador. Enguany gaudim, doncs, d’un suggestiu periple per les essències de la nostra ànima Mediterrània. Valle-Inclán es referia en una de les seues Sonatas a “la voluptuosa memòria dels sentits”, perquè l’experiència que, mitjançant la dansa, ens provoca Bojos no és només un viatge per les diferents cultures que enriqueixen la nostra diversitat Mediterrània, sinó també un viatge pels sentits a flor de pell de la nostra memòria col·lectiva: Serrat, Rebeldes, els bojos anys huitanta de Locomia…
El festival anual de Bojos per la Dansa s’ha consolidat, en fi, com una referència del sector a la comarca de la Ribera. Any rere any, la iniciativa d’Eli Sanchis et alii es reivindica obrint un espai cultural per a la dansa artística com a resposta a una demanda social, minoritària però selecta, que va perfilant la imatge cultural d’un poble i, en definitiva, la identitat d’eixe Castelló inquiet, plural i divers que està al mapa. Perquè a través de la dansa també s’hi fa poble.
El vetust Ideal torna a impregnar-se de vida, essent el privilegiat testimoni d’una fantàstica nit de màgia de la mà de la dansa d’uns bojos i boges que cultiven apassionats el seu art en moviment. De bon segur, Neptuni diria: Cuideu-me el Mediterrani i ell cuidarà de vosaltres, i —parafrasejant Eli Sanchis— no deixeu mai de ballar perquè… esteu Bojos per la Dansa.
