CN | Josep Miquel Bausset
L’anomenat “cas Añoveros” va tindre lloc el 24 de febrer de 1974, hui fa 50 anys, quan a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí l’homilia escrita per Antonio Añoveros, on aquest bisbe defensava el dret dels bascos a preservar la seua identitat.
Durant 35 anys, amb la victòria de Franco el 1939, l’Església i el Règim franquista s’havien recolzat mútuament, fent nàixer l’anomenat nacionalcatolicisme. La jerarquia catòlica després de la Guerra civil, qualificada pels bisbes com a “cruzada”, s’havia posat al costat dels qui s’havien alçat violentament contra la República. Però a partir del Concili Vaticà II (1962-1965) amb l’aggiornamento promogut pels papes Joan XXIII i Pau VI, l’Església espanyola va començar a separar-se del govern de Franco. El “cas Añoveros” va ser un dels exemples que millor va il·lustrar el trencament de l’Església i el Règim franquista.
Antonio Añoveros va nàixer a Pamplona el 13 de juny de 1909. Ordenat prevere el 1933, en el seus temps de capellà tingué una especial preocupació pels més necessitats. El 1952 fou nomenat bisbe auxiliar de Màlaga i el 1954, de Cadis, on escrigué diverses pastorals sobre la desigualtat social. La seua proximitat amb els més desafavorits de la societat, el portà a rebutjar una subvenció per a restaurar la catedral de Cadis, perquè Añoveros considerava que una ciutat que tenia tantes necessitats de vivendes socials, no podia dedicar tants diners a la reforma de la catedral.
El 1971 va ser nomenat bisbe de Bilbao, una diòcesi amb una notable politització, amb capellans que signaven documents contra la dictadura, o amb milers d’alumnes en les ikastoles dependents de l’Església.
El diumenge 24 de febrer de 1974, a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí l’homilia, “El cristianisme, missatge de salvació per als pobles”, redactada per Añoveros, i on demanava el reconeixement de les particularitats nacionals d’Euskadi. En aquest text, el bisbe Añoveros deia: “El poble basc, igual que els altres pobles de l’Estat espanyol, té dret a conservar la seua pròpia identitat, cultivant i desenvolupant el seu patrimoni espiritual, dins d’una organització sociopolítica que puga reconèixer la seua justa llibertat”. S’ha de tindre en compte que la dictadura franquista havia perseguit d’una manera total les reivindicacions nacionals dels pobles, prohibint les llengües basca, catalana i gallega. El bisbe Añoveros deia encara: “L’Estat ha d’estar al servei de les persones i dels pobles i ha de respectar sincerament el pluralisme social i cultural. En les actuals circumstàncies, el poble basc té seriosos obstacles per a aquests drets. L’ús de la llengua basca, tant en l’ensenyament com en els mitjans de comunicació, està sotmesa a notòries restriccions”.
Tot i que amb el discurs del “Espiritu del 12 de febrero” (del mateix 1974), del president Arias Navarro, el govern franquista volia donar una imatge d’obertura, el Règim va respondre a l’homilia d’Añoveros ordenant el seu arrest domiciliari i la seua posterior expulsió de l’estat, argumentant que el bisbe havia atacat la unitat nacional, consagrada per les “Leyes Fundamentales del Estado”. Així, el 27 de febrer, tres dies després de la lectura de l’homilia, el cap superior de la policia de Bilbao arrestava al seu domicili el bisbe Añoveros. Per la seua part, a l’aeroport de Sondika hi havia un avió preparat per expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao.
Añoveros es va negar a abandonar la seua diòcesi, al·legant que només ho faria per una ordre directa del papa Pau VI, cosa que sabia que no es produiria, o bé si el govern utilitzava la força. Va ser el cardenal Tarancon, com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, qui va defensar al bisbe Añoveros, amenaçant amb l’excomunió fulminant tots aquells que participaren en l’expulsió de l’estat del bisbe de Bilbao. De fet, una expulsió forçada del bisbe hauria violat el Concordat de 1953. Per això, anys més tard, el mateix Tarancon va declarar que ell va portar a la butxaca la nota d’excomunió, en aplicació del Cànon 2334 del Concordat, contra aquells que actuaren contra el bisbe Añoveros.
La crisi, la més greu entre l’Església i el Règim franquista es va solucionar, després de 14 dies de negociacions, per una intervenció directa de Franco que, de cap de les maneres, no volia trencar les relacions amb el Vaticà, cosa que Arias Navarro va arribar a sospesar.
Som molts els cristians valencians que esperem de dos dels bisbes del País Valencià, Sergi Gordo i Enric Benavent (perquè dels bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant no n’esperem res de res), que promoguen i recolzen la nostra llengua en tots i cadascuns dels actes de l’Església. Som molts els qui esperem dels nostres bisbes que, a exemple dels mossens Llorenç Gimeno, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Pere Riutort, Vicent Faus, Honori Pascual, Jesús Corbí, Jordi Cerdà, Manuel Martín, Joan Llidó, August Monzon, Julio Ciges, Jesús Belda, Emili Marín, Alexandre Alapont, José Enrique Sala, Vicent Sorribes, Josep Antoni Comes, Vicent Cardona, Vicent Sarrió…… també ells, apliquen les directrius del Vaticà II, pel que fa a l’ús de les llengües vernacles.
Ja l’any 1965, en finalitzar el Vaticà II, s’organitzà una campanya, on més de 20.000 valencians (Vicent Ventura, Joaquim Maldonado, Raimon, Martí Domínguez, Manuel Broseta, Francesc Burguera, Josep Lluís Bausset, Manuel Sanchis Guarner, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda o els Franciscans de Cocentaina) demanaven, seguint les directrius del Concili, “l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació”.
Desgraciadament els valencians després del Concili vam passar del llatí al castellà, com si aquesta fos la llengua de Nules, Benimarfull, Xàtiva, l’Alcúdia, Borriana, Piles, Altea, Morella, Elx, Gandia o Vila-real. I hui en dia, després de més de 60 anys de l’inici del Vaticà II, els cristians valencians encara esperem poder adreçar-nos a Déu en la llengua en la que Sant Vicent Ferrer va escriure els seus sermons, en la llengua que Francesc Eiximenis escrigué el Llibre dels Àngels, sor Isabel de Villena escrigué la Vita Christi, Ausiàs March composà el seu Càntic espiritual, o Roís de Corella escrigué Lo Cartoixà.
Quan durant el Concili hi hagué la controvèrsia entre el llatí o la llengua vernacla, els partidaris de fer la litúrgia en la llengua del poble, argumentaven que una Església viva, no podia tindre una llengua morta. És curiós per altra part, que els nostres rectors facen la missa en castellà, però a l’hora de fer els avisos (sobretot si demanen diners als fidels), ho fan en valencià. Això em recorda aquella anècdota d’un cristià dels EEUU que deia: “No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglès. I a l’Església, mai no em demanen diners en llatí!
Quan el 2009 va prendre possessió de la seu de Lleida el bisbe valencià Joan Piris, digué en l’homilia: “L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta per a que tots tinguen en ella el seu lloc”. Ja seria hora que els cristians valencians, que volem adreçar-nos a Déu en la nostra llengua, també tinguérem un lloc a l’Església. De fet, els cristians del País Valencià només demanem allò que és normal a tots els països i a totes les Esglésies del món! De la mateixa manera que a Valladolid, Burgos o Salamanca tenen la missa, la litúrgia i la catequesi en la seua llengua, els valencians volem això mateix: Tindre la missa, la litúrgia i la catequesi en la nostra llengua. Res més que això .
En el cinquantè aniversari de l’homilia del bisbe Añoveros, val la pena recordar la seua defensa, valenta i decidida, de la llengua i de la cultura d’Euskadi. També els cristians valencians voldríem que els nostres pastors, (tal i com van fer els enyorats bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases), feren el mateix que va fer el bisbe Añoveros i defensaren la llengua, la cultura i la identitat del País Valencià. I ara més que mai, ja que el govern de la Generalitat del País Valencià (PP i VOX) i nombrosos ajuntaments del PP i VOX, estan atacant la nostra llengua, amb l’intent de destruir-la i de fer-la desaparèixer de la nostra societat.
