CN | José Mena Àlvarez
L’esmerla Turdus merula és una espècie d’au passeriforme de la família Turdidae. El mascle és completament negre, amb el bec groc i un cercle també groc al voltant dels ulls i té un vast repertori de cant, mentre que les femelles adultes i els menors tenen un plomatge marró, sense el groc al bec i l’anell orbital . Esta espècie anida als boscos i jardins, sent el camp cantàbric i el tarongeral llevantí on albergen major densitat de l’espècie.
L’esmerla és omnívora. S’alimenta d’una àmplia varietat d’insectes, cucs, fruites i, de vegades, llavors.
L’esmerla salta i corre a trompades. Quan està espantada aixeca i mou la seua cua llarga.
El mascle comença a cantar els dies temperats d’hivern, per tal d’establir el territori. A finals d’hivern o principis de primavera, des de dalt dels arbres, les teulades de les cases o qualsevol altre posader que domine els voltants, ja se sent la cançó completa de la merla, un refill no repetitiu, aflautat, melodiós i molt greu. La veritat és que el seu cant és el més musical, fins i tot més que el del rossinyol, sent insuperable en riquesa de melodies i en harmonia. L’esmerla canta amb més empenta els dies de plugim. El mascle pot cantar a qualsevol hora del dia, però el clarejar i el capvespre són els moments en què els càntics són més intensos.
Les esmerles són molt territorials, sobretot en època de cria, mostrant-se agressives amb altres esmerles que intenten entrar al seu espai.
Tot i que el mascle ajuda en la construcció del niu, principalment mitjançant el subministrament de materials de construcció, les femelles construeixen gairebé elles soles un niu en forma de bol, amb molsa, herbes, arrels i xicotetes branquetes, que voregen de fang o de fulles fangoses. El situen en llocs baixos, visibles, com a l’atzar, sense cap protecció en arbres de poc port, en balcons, entre jardineres o sota el sostre d’un hivernacle.
La posta és de 2 a 6 ous de color blau-verdós, amb taques marrons-vermelloses que són més nombroses a la part més gruixuda. La femella és la que s’encarrega exclusivament de la incubació, que dura de 11 a 14 dies.
Abandonen el niu molt prompte, entre els deu i els deneu dies des del seu naixement (tretze dies i mig de mitjana amb un pes de 70 a 80 g). Una setmana abans de saber volar ixen del niu per deixar-se caure voletejant i amagar-se a prop. Seguiran sent alimentats pels seus pares durant tres setmanes després de deixar el niu i segueixen als adults demanant-los aliment. Si la femella comença una segona niuada, només el mascle s’encarrega de l’alimentació dels joves. Una segona niuada és força comú reutilitzant el mateix niu si la primera niuada s’ha vist coronada per l’èxit i al sud de l’àrea d’extensió d’esta espècie pot tenir fins a tres generacions per any o més.
