CN | Josep Miquel Bausset
En la seua homilia, el 31 de desembre passat, amb motiu de la festa de l’Estendard, el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, va fer una defensa ferma, clara i valenta de la llengua catalana, una actitud que mai no han tingut els bisbes del País Valencià.
I és que davant els atacs a la nostra llengua per part dels partits que formen el govern Balear i també el del País Valencià (ambdós del PP i de Vox), el bisbe Sebastià va dir amb claredat i fermesa, que “la llengua és més que paraules transportables d’un traductor. La llengua és vehicle de vida, és ocasió d’aprenentatge, és transmissió de virtuts i de confiança, és riquesa de comunicació”. I el bisbe de Mallorca continuava així la seua homilia: “Gràcies a la llengua de la nostra terra, la nostra llengua, hem començat a parlar, a enraonar, a comunicar-nos, a dir, amb l’espontaneïtat que naix del cor, els nostres pensaments, les nostres opinions, a manifestar el que ens és més íntim, com els sentiments i l’amor; i per a nosaltres, també la pregària”.
El bisbe Taltavull, reivindicant (i defensant) la llengua catalana, va dir que “un poble sense cultura, no te futur”. Per això en la seua homilia, el bisbe Taltavull va parlar de la terra i de la llengua, “dos aspectes que configuren la identitat mallorquina”, ja que si es renuncia a això, un poble “està destinat a desfer-se, no te futur”. El bisbe Taltavull hi afegia que “hem de trobar el punt d’equilibri, respectant sempre els drets que donaran harmonia a les nostres relacions humanes, integrant el que ens identifica, per transmetre-ho com un valor assumible i enriquidor, fins i tot per al que és diferent”.
Aquell mateix dia, en una llarga entrevista (Ara, Balears, 31 de desembre de 2023), el bisbe Sebastià, deia que “la defensa de la llengua ara és un punt conflictiu, però hauria d’estar per damunt de les idees polítiques”, ja que “la llengua es un dret humà i no poden haver persones que invaliden això”. El bisbe Sebastià, amb seny i sentit comú, defensava en aquesta entrevista l’acollida “de tots els que no parlen com nosaltres”, però sense que hàgem “de perdre el valor de la nostra identitat”. Per això el bisbe Sebastià hi afegia que la defensa del català “és una qüestió d’actitud i no deixaré de defensar la llengua”.
Com ens agradaria als cristians valencians que els nostres bisbes defensaren la llengua que compartim amb els catalans i amb mallorquins, de la mateixa manera que ho fa el bisbe Taltavull. I per això mateix, els cristians valencians, menyspreats per la jerarquia del nostre País, veiem com a extraordinari (perquè no s’ha fet mai), el que és normal a totes les diòcesis del món. Per exemple el que em contava fa uns dies Rosa M Peris. Aquesta amiga m’envià un mail, comunicant-me (i alegrant-se per això), que per a aquest 2024, l’arquebisbat de València (no el de Sogorb-Castelló ni el d’Oriola-Alacant), ha publicat, per primera vegada en la història, els Evangelis d’aquest any, en valencià (o català). I això que és normal a totes les diòcesis del món, els valencians ho veiem com una cosa extraordinària. És veritat que és un pas endavant. Un xicotet pas en relació al que estàvem acostumats (de menyspreu de la llengua), durant els anys dels arquebisbes Roca Cabanellas, García-Gasco, Osoro, Cañizares….. i que encara passa actualment amb els bisbes espanyolistes, Casimiro López i José Ignacio Munilla a Sogorb-Castelló i a Oriola-Alacant respectivament. Però els valencians no ens volem acontentar amb unes poques engrunes, sinó que necessitem (com ho tenen tots els països del món), la litúrgia en la nostra llengua. I és que, per posar un cas que conec, el del meu poble, l’Alcúdia, al País Valencià, de nou misses a la setmana (sense comptar els funerals), només una d’elles és en valencià i a més, en una hora més que intempestiva, els diumenges a les 9 del matí.
I és que a les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, les webs encara estan totalment en castellà i les misses a les parròquies, majoritàriament són en castellà, menyspreant, d’aquesta manera, el valencià. Només l’arquebisbe Benavent publica la carta setmanal també en la nostra llengua a la web del arquebisbat, que, com he dit, és totalment en castellà, com si els valencians no tinguérem una llengua pròpia. Fins i tot la revista de l’arquebisbat de València, tot i tindre el seu títol en valencià (Paraula), no hi ha cap més paraula en la nostra llengua, a excepció de la Carta setmanal de l’arquebisbe. Una bona manera de defendre el bilingüisme!
Per això el bisbe Taltavull (del qual haurien d’imitar els bisbes valencians), deia que “la identitat no són només les paraules; és un estil de vida, una manera de ser i de respirar”. I això no ho reconeix el govern balear (ni el valencià), que menysprea el català.
El bisbe Sebastià deia també: “Últimament això no s’entén molt be i de vegades és difícil dir”, en relació a la defensa de la llengua, “una paraula en públic, a Mallorca”. I és que per defensar el català “m’han increpat i m’han insultat”. I el bisbe Taltavull (cosa que haurien de fer els bisbes valencians), hi afegia: “Hem de ser clars i sincers i no anar contra ningú” i, a més, no amagar-se darrere d’una falsa prudència o de pors (com fan els bisbes valencians), ni amb una actitud de menyspreu per la llengua dels cristians que acullen els seus pastors.
El bisbe Taltavull, a l’entrevista al diari Ara, continuava així: “Hi ha qui pensa que si defenses la nostra llengua vas en contra d’ell, i no és així”. Per això al bisbe Taltavull li preocupa “l’augment de l’extrema-dreta, perquè és una forma d’exclusió, de dir a les persones que venen, que no les volem”. Però ell hi afegia: “Jo he de dir com l’Evangeli: Era foraster i m’acollireu”.
Els cristians valencians tenim una sana enveja del bisbe Sebastià Taltavull (que amb valentia sap defensar el català) i també de la majoria dels bisbes de Catalunya (alguns dels quals, valencians), que, amb normalitat, celebren la fe en la nostra llengua, a diferència dels bisbes José Ignacio Munilla i Casimiro López, que tracten els cristians valencians com si les diòcesis del País Valencià foren colònies de Castella.
Crec que els bisbes valencians que estan a Catalunya, haurien de fer entendre als bisbes del País Valencià la gran importància que té la inculturació a l’Església. Però també és veritat, pel que fa als bisbes del País Valencià, que “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar”.
