CN | Maria
S’acaba l’any i és temps de reflexions, pel que toca a la Societat Musical podríem fer-ne diverses, totes personals i discutibles, però vingudes totes des del reconeixement de la tasca feta i de l’estima personal i social amb la senyera institució castellonera quasi dues vegades centenària.
L’increment de matrícules de l’alumnat, porta a detallar-nos una demanda apreciable de les famílies i un ben fer per part dels docents, traure els fruits d’aquesta activitat serà el premi, que el camí serà llarg i dur ho sabem, però la confiança dels pares que vos confien els xiquets per a “ser músics” no podeu defraudar-la, i em consta que vos importa, i que treballeu per aconseguir-ho, i si el xiquet no acaba sent músic, no us decebeu, que altres qualitats i aptituds, per no dir els coneixements que haurà adquirit, li serviran, als estudis i per a la vida, i aquest aspecte, òbviament cal tindre’l també present.
La Banda Sènior, correctament està fent el seu paper, donar-li a l’adult que ha començat tard els estudis musicals, la possibilitat de posar en pràctica allò de tocar un instrument, o recuperar als músics que tenen els hàbits diguem-ne quasi rovellats, una ‘passadeta’ per la sènior i de nou a funcionar! La presència de veterans músics ens alegra, volem que s’acoblen i que tornen on sempre han degut estar, la Lira és mare no madastra, no pot distingir als fills, ni consentir el duel entre germans.
El Cor de la Lira, podria dir-se que va bé, passant etapes, convivint amb la dificultat, al meu paréixer si tornaren “da capo” i amb el tempo més piano!, no en les interpretacions sinó en assajar i conviure, sembla que necessiten tranquil·litat, i gaudir, no tot tan intens… més calmat.
L’Orquestra Filibert Estrela és el tresor amagat, necessita ajuda, reforços, tots sabem de les dificultats, ajudar-los és difícil, però la junta deu redoblar els contactes pels pobles dels voltants, facilitar-los que vinguen músics de corda d’altres localitats, que en són molts els que comencen en un instrument de corda i no solen acabar, i no argumentar-los als xiquets, que si agarren un instrument de corda, no eixiran a desfilar al carrer, i els pares que sàpiguen que qualsevol instrument de corda que sona “com els àngels” ha contingut més d’un “cabàs de gats” en un primer moment. Una paraula musical “Esforzando”… és el que cal en aquesta secció, i ser forts, si encara més, i capejar el temporal. Encara que cal reconéixer que els primers passos ja s’han donat.
La Banda Jove ha encetat un camí propi, diferent del que teníem interioritzat, el seu director no és un temerari, confie en el fet que prompte valorarà el rumb de la nau, i no descarte rectificacions, el que calga fer, no actuar o insistir en exigències notables que ens porta a encallar.
I acabe amb la Banda Simfònica que acaba de confirmar al seu director per a renovar el contracte amb la Lira, decisió presa pels músics que l’accepten, que no es cap “xec en blanc”, com tampoc no és una “patent de corso”, ni per als músics ni per a la Junta ni per al director, és simplement el mínim compromís per a funcionar, la revàlida serà, no anar sinó guanyar un Certamen Internacional de Bandes de Música, per això, cal un equip conjuntat, consolidat i ben preparat, ho sabem tots, per experiències recents, sabem el que suposa, el que costa i el que crema el ser perdedor, inclús eixe aspecte s’ha de treballar, però em pareix molt bé la decisió d’anar a altres certàmens exigents com el de Cullera, és la manera pressuposadament idònia de començar a preparar el, encara que ningú el nomena autèntic objectiu de la nostra societat. Per què buscar al mateix temps formar músics i persones deixar constància de la qualitat del seu treball… i que som hereus d’una entitat de digníssima i reconeguda història.
El President, amb tota legitimitat, correctament representant a la Lira, indica el camí acceptat, podria ser més personalista, però ho evita, crec que la seua sort serà la de tota la societat, perquè si ell en té, en tindrem tots, necessita suports i humilment els demana, de continuar així sols una cosa bona li pot esperar.
No podia deixar passar l’oportunitat de, no de fer del concert de Fira una crítica, sinó de transmetre una sensació, i és la que feia temps que el públic no gaudia tant d’un concert d’aquella manera, perquè pensem que aquests concerts són per a això, divertir-se músics i públic, i el director té molta culpa d’això.
