Sovint s’acostuma a definir l’Església (de vegades amb raó) com un moviment conservador o immobilista. Però res més lluny de la realitat, si tenim en compte que Jesús, en la paràbola dels talents o dels denaris, elogià els qui havien arriscat el que havien rebut i ho van fer fructificar, i pel contrari, blasmà aquell que guardà el que li va ser confiat. I és que l’Evangeli ens convida a moure’ns, a la gosadia, a eixir de nosaltres mateixos, a arriscar.
També els polítics haurien de ser agosarats i a arriscar, per mitjà del diàleg, per tal de trobar solucions als problemes existents.
El president Adolfo Suárez, tot i que era una persona que provenia de cercles conservadors, concretament del “movimiento”, va saber canviar, i així va esdevenir protagonista d’excepció durant la Transició del franquisme a la democràcia.
Adolfo Suárez va saber parlar amb el president Tarradellas, malgrat que aquest representava la legitimitat de la Generalitat de Catalunya. Malgrat que Suárez va haver de suportar dificultats i contratemps des de dins mateix del govern (i del seu partit, la UCD) i no cal dir, des de la dreta més extrema, l’antic governador civil i Ministro Secretario General del Movimiento, es va arriscar per trobar una solució a la qüestió catalana. Adolfo Suárez va suportar les suspicàcies dels membres més immobilistes del Règim, en el seu intent de reforma política, permetent la restauració de la Generalitat.
Suárez, que va saber “liquidar” el Movimiento, obligat en gran part per les aspiracions democràtiques i els partits de l’oposició, apostà per la democratització de l’Estat i la legalització dels partits polítics, entre ells el PCE. I és que si bé Suárez, durant el franquisme, no es va distingir per la lluita a favor de la democràcia, sí que va saber aprofitar les escletxes del Règim, per tal d’afavorir un canvi polític.
Suárez defensà un futur “que no està escrit, perquè només el poble pot escriure’l”.
Pel contrari, al president Pedro Sánchez (com abans al president Mariano Rajoy) li falta gosadia i amplitud de mires i sentit d’estat, per tractar la qüestió catalana. Que el president Sánchez no li haja agafat el telèfon al president Torra, demostra que està molt allunyat del paper reformador de Suárez, que segurament hauria afrontat la situació de Catalunya amb valentia, com ho va fer amb la reforma política i l’harakiri del Règim, la instauració de la Generalitat o la legalització del PCE.
El president Suárez, apostant per la reconciliació, presentà al Congrés la llei d’amnistia per a tots els fets d’intencionalitat política ocorreguts entre el 18 de juliol de 1931 i el 15 de desembre de 1976, que va ser aprovada pels diputats el 15 d’octubre de 1977. ¿El president Sánchez també proposarà l’amnistia als presos independentistes catalans? Aquí es veurà el tarannà del president Pedro Sánchez i la seua aposta per iniciar la solució de la qüestió catalana.
El president Sánchez, a més, hauria de reflexionar seriosament sobre la justícia i els Drets Humans a Espanya, ja que Amnistia Internacional ha demanat la llibertat dels Jordis i el Premi Nobel Pérez Esquivel i Estela Carloto, presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo i activista pels Drets Humans, han demanat també l’amnistia per als presos independentistes (La Vanguardia, 27 de novembre). Un altre contratemps per a la justícia espanyola, que hauria de fer reflexionar el president Sánchez, ha estat quan l’advocat de la UE, ha dit que Espanya no pot reclamar l’extradició de Valtònyc i la condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans a l’estat espanyol, per no admetre els recursos d’empara de presos d’ETA (Vilaweb, 26 de novembre). A més, el president Sánchez ha de saber que l’ajuntament de Lisboa també ha demanat la llibertat dels presos polítics catalans.
Per altra part, és un escàndol que el govern espanyol haja aprovat un Decret Llei que permet que es puga intervenir webs i censurar internet. Com a la Xina.
Finalment, el president Sánchez hauria de saber que alguna cosa no va bé a Espanya, quan a més, el papa Francesc, en la roda de premsa que va fer en el seu viatge de retorn del Japó (La Vanguardia, 27 de novembre) va fer una crida al diàleg a tots els països del món que tenen problemes, “a Espanya també”.
