- PUBLICITAT -

 

CN | José Mena Àlvarez

La tardor s’ha instal·lat a la Font Roja. Del mar de tarongers del meu poble a la Ribera Alta, passe sense respir a un món amb un mosaic de colors ocres i grocs. Als seus racons més ombrívols i humits, este bosc caducifoli compost pel roure roig valencià (Quercus faginea), el freixe, l’auró (Fer opalus subsp. Granatense), el mostajo, el teix… es troba en la seua màxima esplendor.

Al costat dels camins que transiten estos boscos, podem trobar nombrosos arbustos de gavarrera o roser silvestre, Rosa canina, que en esta època de l’any ja han donat el seu fruit, i que són aprofitats pels animals del bosc per preparar-se davant d’un llarg i rigorós hivern.

Al sotabosc d’este carrascar format per espècies com l’heura, el lligabosc, la rubia o el durillo, fa unes setmanes vaig muntar un amagatall per fotografiar algunes espècies forestals, buscant la màgia que emergeix a cada racó del bosc en este ambient tardorenc.

A la tardor els boscos es converteixen en art, i els curiosos pit-rojos són els seus pardalets.

Abandone ja avançada la vesprada, este lloc tranquil i assossegat. Fa fred i el cel és gris. El vent bufa arrossegant densos núvols que deixen caure una fina pluja al bosc. L’hivern és a la cantonada.

De plomatge críptic, fos amb els dibuixos i el color de l’escorça de la carrasca, el cornudet, al ombrívol del bosc, passa desapercebut per a la mirada del caminant.
La presència innoble d’este inofensiu batraci, amb el seu aspecte xat, pustulós, d’ulls desorbitats, mirada inexpressiva i presència desagradable ha despertat d’antic al poble idees de terror, engendre diabòlic i repulsió. Sobre el seu llom rugós porta la pesada càrrega de mil concepcions animistes, i els seus ulls daurats transparenten encara el misteri de civilitzacions extingides. En la història dels pobles, el gripau es debat en una lluita cruenta i desaparella. Assoleix sobreviure i gaudeix així d’un triomf en veure imposada la raó sobre el prejudici i l’obscurantisme. D’animal perseguit, es torna ara amic de l’home, de ser execrat, troba refugi a la casa de qui sempre el va mirar amb fàstic i paga amb excés el que jutja un deute de gratitud. Es brinda a la ciència atorgant-li la meravella del seu cos perquè serveixi d’alleujament als seus propis perseguidors. Alhora que pobla els seus camps i jardins en labor silenciosa i productiva, es lliura a la defensa de les seues collites, trobant el seu aliment en tot allò que és perjudicial per a les llavors. (CHARRO GORGOJO, Manuel Angel).

A la llunyania, albire les teulades d’aquell xicotet poble que em porta entranyables i nostàlgics records. Després d’un intens i fructífer dia al bosc, una bona manera d’acabar la jornada és recórrer els seus carrers silenciosos, solitaris, ara mullats per la pluja, fins a arribar a la plaça on s’alça majestuosa la seua església amb el campanar carregat d’història. És la meua última parada de huí, abans d’arribar a ma casa amb la targeta de la meua càmera carregada de retrats de tardor.

Totestiu de serra. Peripapus ater.

- PUBLICITAT -

ARTICLES RELACIONATSMÉS D'AUTOR