CN | Toni Bataller
Des de fa temps que m’agrada visitar amb mirada atenta i curiosa els camposantos. Crec que, lluny d’una patològica tendència morbosa pel culte a la mort, el que realment me’n fascina és escodrinyar els racons que l’expressió estètica de les diferents èpoques deixa per tot arreu. Perquè fins i tot una tomba és un reflex social i cultural de la seua època. I per açò, en certa forma passejar-se pels cementiris —inclús sense conéixer a la majoria dels seus silenciosos habitants— pot resultar un esclaridor viatge en el temps.
Al contrari que el paorós imaginari col·lectiu condicionat per les pel·lis de terror o la parafernàlia típica de les psicofonies o la ouija, el cementiri és més un lloc de molta pau i, almenys en el meu cas, funciona com una serena font de reflexió que, d’alguna manera inefable, em fa retrobar amb els meus. I no, no es tracta de cap pràctica de xamanisme i, de fet, no hi he presenciat —de moment— ixes “coses rares” en forma de fenòmens paranormals com per a ser entrevistat a Cuarto Milenio.
A més, si els difunts eixiren de tant en tant de les tombes per anar a fer-se el café o tirar la primitiva, dubte molt que nosaltres, els sofrits vius, ens n’assabentàrem. De bon segur que si l’Ajuntament tinguera coneixement que van per ací bambant fent les seues coses de morts, li faltaria temps a reclamar-los l’IBI amb efecte retroactiu.
O encara pitjor, potser la llei d’habitatge els obligaria a organitzar-se en una preceptiva comunitat de veïns amb tot el que comporta: quota de comunitat, derrames, estatuts, presidents, secretaris, delegats d’escala rotatoris… uf! No, no ho veig; les ànimes dels finats potser funcionen a un altre ritme.
D’altra banda, el respecte reverencial a la memòria dels morts ens ve de ben antic. La nostra espècie, els sàpiens, així com els nostres cosins germans, els neandertals, ja soterraven els seus des de fa més de cent mil anys. Tanmateix, el soterrament més antic —pendent de confirmar, però ja avalat per National Geographic— ha estat datat entre 200.000 – 300.000 anys i està format per les restes de cinc individus. Descobert en 2018 al denominat Bressol de la Humanitat (Johannesburg, Sud-àfrica), no està exempt de polèmica perquè els esquelets no són de sàpiens ni de neandertals, sinó d‘Homo naledi, una espècie humana molt anterior. Es tracta d’una considerable revolució a l’àmbit arqueològic i molt rellevant pel que fa a la història de l’evolució humana, ja que fins ara la ciència només atribuïa el pensament simbòlic —el que implica un soterrament— als humans més moderns.
Amb tot, les manifestacions originàries d’allò que considerem com a cementeri —un soterrament col·lectiu organitzat— són més recents i estan lligades a la gran revolució de l’agricultura, la qual va tindre lloc fa uns dotze mil anys amb l’adveniment de les primeres civilitzacions.
I açò ens du al cementeri de Castelló, on podem advertir que tant l’estètica com les inscripcions de les làpides estan condicionades per les diferents maneres de fer i entendre les coses de cada societat en el seu període històric concret. Per exemple, el disseny dels panteons; l’estètica de les làpides: la tipografia gòtica, modernista o cridanera en funció dels gusts de cada època; els diversos retrats o escultures; els tradicionals símbols religiosos o unes sigles més terrenals com ara la ideologia política del difunt, la seua professió o el seu equip de futbol; també hi ha lloc per a dites de la Bíblia o algun poema; i fins i tot, el mateix concepte filosòfic o teològic de la mort varia amb el temps: teocentrisme vs. ateisme; la conservació tradicional de les restes o la tendència actual a la incineració, etc.
Veritablement, com ja sabem tots els que ens ha tocat de prop, morir-se no només és una qüestió crematística per als familiars del finat —de mitja tres mil euros—, sinó també un mal de cap quant a l’organització de rigor al voltant del sepeli; molt més senzill i natural és, clar, per a l’autèntic protagonista i artífex de tot l’embolic que, com se sol dir, ja ha descansat.
La mort, en fi, només té importància en la mesura que ens fa pensar en la vida (André Malraux), tot i que també val la pena obviar la solemnitat que li envolta i recórrer a l’humor perquè, com diu el meu amic Nax, de vegades açò és la mort amb pantaló curt.
