Tindre el cor semat
CN | Xavier Martí
Hui fem memòria d’un sant jesuïta que va fer missió a Colòmbia entre els esclaus negres: sant Pere Claver (1580-1654). Va fer el vot de ser ell mateix “sempre esclau dels esclaus negres”. Que el sant ens ajude, com demana Bausset, “a lluitar en la defensa dels Drets Humans, conculcats a tantes zones del nostre món i a acollir amb estimació els refugiats que fugen de la fam i de la guerra”.
L’evangeli de hui narra el miracle que va fer Jesús a un home que tenia la mà dreta paralitzada. En valencià de tota la vida tindre la mà paralitzada és “tindre la mà sema (o semada)”, és a dir, com si estiguera mústia o pansida. També es deia “mà seca”, perquè és com que no té vitalitat. Patir este mal no deu ser agradable, però segur que ara això es cura. Ací teniu un testimoni.
És pitjor tindre el cervell semat, i per desgràcia ens trobem amb gent així, amb el cap faltat de substància i de suc vital. Això deu ser per falta d’exercici, d’exercici mental, vullc dir. I el mal de tots els mals és tindre el cor semat; trobem persones corsecades, persones amb el cor amoixamat, persones insensibles i avorrides de fàbrica. Tot els és “un rotllo” o un “palo” i no es commouen ni per a bé ni per a mal. Per a estes persones, de veritat, no conec la medecina.
