La Revolta de les Germanies (1520-1522) va estar un moviment social contra els privilegis de la monarquia de Carles I que va tindre lloc al Regne de València i a les illes Balears, tot i que s’emmarca en el context de diversos moviments semblants europeus que van suposar la primera crisi del feudalisme. Les conseqüències van ser considerables per als sublevats, perquè la rebel·lió va provocar una resposta més reaccionaria per part de la monarquia en impulsar un major centralisme polític, així com una pèrdua de poder de la noblesa local i, en general, dels drets del poble valencià.
Dins d’aquest ambient agermanat, hi ha una referència històrica que no deixa indiferent a cap xativí, que és sens dubte eixe personatge estrany i enigmàtic que ha passat a la posteritat com a l’Encobert. És obvi que ha envellit bé i la seua popularitat no ha fet més que augmentar a través dels segles.
Enguany, celebrem una interessant efemèride: la primera referència documental de l’Encobert, la qual va tindre lloc un vint-i-u de març de 1522. Ni més ni menys que cinc-cents anys. Mig mil·lenari des que la memòria d’aquest popular personatge va començar a formar part de l’imaginari col·lectiu.
Des de ben xicotet, ja em fascinava l’existència d’un senyor que, per les raons que foren, es planta tapat en mig de la plaça i influeix amb la seua suggerent soflama al nombrós respectable que estava escoltant-lo. Amb la innocència —i la miopia històrica— d’un xiquet, me l’imaginava com una espècie de Batman, tot i que el millor heroi de la història del còmic no deixava de ser una ficció creada en 1939 pel genial Bob Kane, mentre que l’Encobert va ser una persona real que va rebolicar aquella Xàtiva de principis del segle XVI.
En general, no sabem massa detalls dels fets històrics que envoltaren la seua presència, però per algun motiu la seua difusa imatge sempre ha estat molt viva en la memòria social, potser perquè la història de l’Encobert té els atractius que sempre funcionen: un sol individu del poble s’alça contra l’opressió del poder i, després d’organitzar un moviment subversiu, és destruït finalment com un heroi romàntic pel mateix poder establit, en aquest cas la monarquia del rei Carles I.
En març de 1522, pràcticament en la fase final de la Revolta de les Germanies, a penes resistien les ciutats de Xàtiva i Alzira i un dels darrers líders de la rebel·lió, Vicent Peris, va ser capturat en un intent frustrat d’estendre el conflicte a València. Davant l’absència d’un cap dirigent, va aparéixer a escena un misteriós personatge…
El 21 de març, l’Encobert va pronunciar el seu primer discurs —en castellà— a la plaça de la Seu de Xàtiva, hipnotitzant i inspirant els presents segons els testimonis de l’època. Tal vegada, va estar el primer discurs polític-teològic de la terreta, on va criticar les classes privilegiades i el poder de la monarquia de Carles I i, d’altra banda, va prometre que expulsaria els musulmans i conquistaria Jerusalem per facilitar el benestar social de tots (cal contextualitzar-ho en el marc social de l’època en què la religió hegemònica era el cristianisme, així com la difícil convivència amb les minories religioses, atés que ja s’havia promulgat l’edicte d’expulsió dels jueus en 1492); en definitiva, va donar un míting amb un ideari ad hoc, apel·lant als temes candents que en eixos convulsos dies la gent necessitava escoltar.
Sembla que no va defraudar amb eixa primera intervenció pública, perquè durant l’efímer període de temps en què el poder li va deixar fer la seua, va exercir una mena de paper messiànic entre els seus acòlits. Va llegir bé la necessitat d’un líder que mantinguera viu l’esperit de la revolta i la resta de sublevats van acollir-se a la seua inspiradora figura com a l’última esperança.
Així, tot i que va ser una arenga inspiradora que va captivar els presents, ja va començar mentint des de l’inici perquè es va fer passar pel fill del príncep Joan, o siga, com el net dels Reis Catòlics. Actualment, ens bastaria WhatsApp o Google per poder desmuntar una bola d’aquest caire a l’instant, però la majoria dels seus coetanis, òbviament, no sabien llegir, així que van tardar un temps a descobrir que la seua pretensiosa ascendència reial era un frau.
Els Reis Catòlics van tindre quatre filles i un fill, Joan, príncep d’Astúries i de Girona, tot i que l’hereu als regnes de Castella i Aragó va morir en 1497. A més a més, no hi va haver descendència, atés que la princesa, Margarida d’Àustria, va patir un avortament d’una xiqueta, també en aquell infaust any de 1497 per a la Corona.
Així, el fet d’intentar jugar una bona mà amb eixes cartes de presentació formava part de l’estratègia de l’Encobert. La Revolta de les Germanies es feia contra el rei Carles I, net dels Reis Catòlics i fill de Joana la Boja i Felip el Bell, i per tant, si l’Encobert es presentava com el fill —com hem vist, inexistent— del príncep Joan, seria versemblant —encara que surrealista— la seua ascendència reial com a cosí del rei Carles, el seu antagonista. De fet, també tenia el sobrenom de ‘rei Encobert’.
En conseqüència, el singular líder tenia pràcticament les mateixes opcions de progressar en la cort que el comte Lecquio (de fet, cal recordar que el popular contertulià és un fals comte, perquè el comte legítim per herència és el seu germanastre, Francisco José, el fill de la primera dona del pare).
Així doncs, si no era un militar destacat ni tampoc un noble, qui s’amagava darrere d’aquesta enigmàtica figura? Doncs, com quasi totes les circumstàncies que li envolten, és tot un confús cúmul de conjectures. Malgrat que hi ha diverses hipòtesis sobre la seua identitat, el nom que més sona darrere de l’alter ego de l’Encobert és el d’un tal Antonio Navarro, un veí d’origen castellà d’uns vint-i-cinc anys, amb un verb culte propi de la cort, i sense massa possibles ni propietats (no és massa glamurós, veritat? Millor ens quedem amb el suggestiu malnom amb què ha superat el filtre de la memòria popular).
En tot cas, el seu paper en la rebel·lió agermanada aconseguí prolongar-la durant un temps, però els seus dies estaven comptats com els de qualsevol líder que aconsegueix fer-li front a l’establishment en sumar un bon grapat de prosèlits a la seua causa. Carles I i el seu virrei, Diego de Mendoza, no tardarien a decidir-se per la via ràpida i posar preu al seu cap: 44 000 sous. Va ser el divuit de maig a Burjassot. Cinc mercenaris van assassinar l’Encobert decapitant-lo mentre estava xarrant tranquil·lament, i van dur el cadàver a València, on va penjar-se el seu cap al portal de Quart com avís per a navegants. Posteriorment, va ser condemnat per la Inquisició com a heretge i el que quedava del cadàver es va cremar a la foguera del foc purificador. Per poder entendre millor com funcionava la pedagogia del càstig extrem com un avís dissuasiu per al poble en l’època medieval, podem considerar, amb totes les cauteles pel que fa a la documentació històrica, la pel·lícula Braveheart (1995). Mel Gibson hi interpreta de manera magistral a l’heroi escocés William Wallace, el qual, salvant totes les distàncies històriques, socials, etc., va ser ajusticiat i decapitat d’una manera semblant a Londres en 1305, després de rebel·lar-se i alçar el poble escocés contra el rei Eduard I d’Anglaterra. L’alta traïció a l’statu quo tenia un preu molt alt, per molt legítimes que foren les aspiracions dels sublevats.
Després de caure el líder agermanat, van sorgir altres encoberts que van intentar capitalitzar l’efecte original per continuar la lluita, però amb discrets resultats. La llista d’aquests epígons és prou heterogènia i pintoresca, entre ells hi havia per exemple, un professor de Gramàtica de Calataiud i un fruiter andalús.
Tant se’n dona, en fi, si era un embabucador, un trepa, o qui sap si només un somniador que es va créixer al ritme del seu propi relat, la qüestió és que l’Encobert va donar-los veu i esperança als que sempre havien estat silenciats i resignats.
