Sant Ramon Nonat
CN | Xavier Martí
Si coneixeu algun Ramon o alguna Ramona, feliciteu-lo o feliciteu-la. Hui és Sant Ramon Nonat, un català del segle XIII que fou religiós mercedari i fou nomenat cardenal un poc abans de morir. Els mercedaris es dedicaven a la redempció de captius. Rep el sobrenom de Nonat (no nat: no nascut), perquè el van fer nàixer després de morir sa mare, per cesària. És patró de les comares i de les parteres.
Ramon és un nom d’origen germànic, Ragin-mund, que vol dir “consell protector”. Presenta diverses variants: Raimon, Raimond i Raimund; i els femenins Ramona i Raimunda. Potser els Raimunds preferisquen celebrar l’onomàstica l’1 de febrer, que és Sant Raimund de Fitero (s. XII).
A Castelló hi ha 46 ‘Ramon’, quatre ‘Ramona’, un ‘Raimundo’ i 15 ‘José Ramón’. ‘Ramon’ també ha esdevingut cognom; a Castelló tenim un cas de primer cognom i quatre casos de segon cognom.
D’altra banda, l’evangeli de hui és la paràbola dels talents, una paràbola que, com sol passar en altres, ens deixa perplexos. L’amo, que és el protagonista del relat, acaba dient: “a qui té, se li donarà i en tindrà a muntó, però a qui no té, se li llevarà fins i tot allò que li queda”. Ens venen al cap, segurament, alguns casos en què això ha ocorregut: un senyor que ja era ric i, damunt, va i li toca la loteria (o hereta una fortuna), per exemple; i al contrari: una família pobra a la qual se li crema la casa, i coses així. La fortuna és capritxosa, ja ho sabem, però Déu no. Evidentment, el significat de la paràbola no va per ahí. La cosa va d’aprofitar els talents que Déu ens ha donat, pocs o molts; cal arriscar-se, cal atrevir-se, cal llançar-se… Audentes Fortuna iuvat, deia el proverbi llatí.
