Santíssim Crist dels Prodigis
CN | Xavier Martí
Hui l’Església universal fa memòria de santa Mònica, la mare de sant Agustí. Jo diria que darrere d’un gran sant sempre hi ha una gran mare, però no ho diré perquè em pareix una frase poc original i, sobretot, perquè no és veritat sempre. En tot cas, feliciteu a alguna de les 16 xiques o dones que es diuen ‘Mònica’ a Castelló, que segur que són grans persones.
Hui la vila de Castelló, la de la Ribera, celebra la festivitat del Santíssim Crist dels Prodigis, patró des de temps immemorial. En els documents més antics que he trobat en l’Arxiu Històric Local és anomenat simplement “el Crist de l’altar major”, perquè la seua imatge es trobava en el retaule de l’altar major. Tinc davant una foto de la imatge del Crist dels Prodigis anterior a la Guerra Civil: és bella i crua alhora. Devia moure, sens dubte, els nostres avantpassats a la compassió i a la pietat. Res a vore amb la imatge actual, encarregada amb presses i corregudes només acabar la guerra. Esta és una talla de fusta policromada de l’escultor José Justo Villalba, costejada per Maria Cadau Pallarés (Morella v. 1856 – Castelló 1940).
Un poeta desconegut va presentar als Jocs Florals de Castelló de 1962 un llarg poema dedicat al Crist dels Prodigis, del qual destaquem estes estrofes:
Ah, Crist dels Prodigis, si no fora
perquè la teua veu crida al consol,
no tindries la llum quan la nit plora
ni ales per arrancar cap a Tu el vol.
[…]
Però aquell que a les teues mans t’arriba,
troba el camí net d’herbes, ple de flors,
perquè tu fas la sembra d’Amor viva
per tal que goigs es facen nostres plors.
Així vindrà l’amor i devoció:
i no hi haurà paraula tan senyera
com la que honra i festeja el seu Patró,
tot ardent, Castelló de la Ribera.
D’altra banda, en l’evangeli de hui continua la denúncia pública de la hipocresia dels escribes i dels fariseus. Jesús els diu “Guies cegos!”. Eren considerats, efectivament, guies de la comunitat. Però, clar, si un cego guia un altre cego…
Gaudiu de la festa!
