CN | Maurici Belmonte
Darrere de les muntanyes de ponent, en un rebals de les gorges excavades pel Xúquer, he aparegut a Millars. Un poblet menut i aïllat. On el foc, fa algunes temporades, va sembrar les serralades de desert. I això encara perdura. Recórrer-ne els carrers és assaborir el llegat mudèjar que gran part dels pobles valencians porten en la seua genètica. És també escoltar l’aigua serpentejant mentre canta la cançó de la fresca sensació sota un sol de pes. A Millars, els repobladors hi van portar la seua llengua. No sé si hi havia navarresos també o d’altres orígens. Però la presència de l’Aragonés és notable. Especialment en el parlar col·loquial i suposadament també en la toponímia (Fuente Las Donas). Jo no soc filòleg.
He repassat ràpidament els carrers i quan he vist els taulells dels seus noms escrits en els dos idiomes oficials, m’he sentit com a casa. Màxim respecte. I encara, he entrat al forn. Una senyora, en sentir-me parlar-li en valencià, m’ha respost en la meua llengua, que també és seua. Igual com al bar. Millars, comarca de la Canal de Navarrés. A 67km de Castelló. La solitud de la muntanya. Valencians de soca-rel.
