PUBLICITAT

 

Corria l’any 96, i la vida era un passeig trivial pero lúcid, cultivant la bohèmia en la nit dels temps, sense la pressió inexorable del rellotge o el calendari. Encara que, afortunadament, no vaig aplegar a ballar sobre el fil de l’abisme que reflectia Històries del Kronen —eixa gran crònica social de José Ángel Mañas sobre el grup més al llímit de la meua generació—, sí vaig confiar que el tren sempre ens esperaria als audaços. Una volta més, em vaig equivocar.

Sonaven aquells primers acords iniciàtics que delataven la màgia d’una estranya cançó, i tornava eixe ritual inefable que no pots definir… eixe ritme hipnòtic que seduïa fins a l’últim racó de la nit i iniciava la voluptuosa cerimònia del ball… «…y bailar y bailar…», mentres gaudies i acompanyaves aquells senzills versos, directes, sublims que se’t pegaven a l’ànima com la pluja a la tardor: «Por un beso de la flaca daría lo que fuera, por un beso de ella, aunque solo uno fuera».

Si et donen palo… Jarabe de Palo! Divendres, dissabte… qualsevol nit la veu templada de Pau Donés obria aquell ritual col·lectiu en La Posada de Xàtiva en els anys noranta. En passar el temps, els que vam gaudir d’aquelles nits, vàrem entendre que aquella estranya cançó de cult era com un tòtem. Com els missatges que aconseguixen captivar un heterogeni grup social en un mateix temps i lloc, La Flaca s’havia convertit en un himne generacional, un tema icònic la melodia del qual ens torna de colp i repent a aquelles nits eternes d’adolescents on la vida encara no es cobrava un preu.

De fet, per la seua beneïda culpa, em vaig deixar el pèl llarg i recollit durant eixos audaços anys noranta. La meua image —de la qual hi ha testimonis gràfics que, naturalment, mai voran la llum— era un poema en aquella época en què la vida consistia en no prendre’s les coses massa seriosament, mentres anàvem soltant el llast dels estereotips encorsetats i els rígids esquemes ideològics de la dècada anterior.

Tot i el seu etern somriure, Pau Donés, l’ànima de Jarabe de Palo, no ho va tindre fàcil. Pocs sabien que aquest xic barceloní que pensava en català, escrivia en castellà i cantava «bonito» va haver d’enfrontar el suïcidi de la seua mare quan a penes tenia setze anys, i fer-se càrrec dels seus germans. Si això no és resiliència…

PUBLICITAT

La seua cuidada lírica, senzilla i directa, és una oda contínua a la vida. Verba et facta; fins el darrer moment, malgrat el que estava passant, ens va seguir regalant alegria a tots, donant una generosa lliçó de dignitat i enteresa.

Que la terra et siga lleu.

«Hace tiempo alguien me dijo
Cual era el mejor remedio
Cuando sin motivo alguno
Se te iba el mundo al suelo
Y si quieres yo te explico
En que consiste el misterio
Que no hay cielo, mar ni tierra
Que la vida es un sueño» ¡GRITA!

Toni Bataller

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací