PUBLICITAT

 

Això no és un conte de Nadal. És la realitat, dramàtica que viuen els africans, els llatinoamericans o els asiàtics, empobrits i espoliats pel Primer Món. És la realitat d’aquells que estan oblidats per tothom. Són aquells països que han estat saquejats i tractats com a colònies i que ara el Primer Món deixa abandonats a la seua sort.

Un dia un ratolí descobrí a l’estable una ratera. Alarmat, avisà la gallina, el porc i la vaca sobre aquesta andròmina . Però la gallina li digué que per a ella, aquell artefacte no era cap perill. El mateix li digué el porc i també la vaca, que afirmà que una ratera no li podia fer cap mal. El ratolí, dessolat i atemorit, s’amagà al seu cau.

Una nit la ratera atrapà una serp verinosa. L’ama de la casa, a les fosques, s’acostà a la ratera i creient que era un ratolí tocà l’animal, sentint a la mà la mossegada de la serp. El marit portà la dona a l’hospital, on després d’atendre-la, com que estava molt dèbil, els metges li recomanaren un bon caldo. L’home en arribar a casa matà la gallina i feu un caldo suculent per alimentar la seua dona. Com que la dona no millorava, vingueren uns familiars a vore-la i com que es van quedar uns dies a casa, el marit matà el porc per alimentar els seus parents. Finalment la dona va morir, i el dia de l’enterrament, l’home matà la vaca, ja que volia fer un bon dinar als qui havien vingut a donar-li el condol per la mort de la seua muller. El ratolí mentrestant, des del seu amagatall, va vore com morien, primer la gallina, després el porc i finalment la vaca.

No és això el que ens va passar fa uns anys amb el virus de l’Ebola? Des del 1976 que es detectà el primer cas d’Ebola al Zaire, cap país “civilitzat” va fer res per trobar una solució a aquesta malaltia. Àfrica queda molt lluny! És només un continent espoliat i empobrit pels països europeus que van colonitzar aquesta terra. I és també un continent que es visita només per turisme. Però llevat d’això, a ningú no l’importa el que passa després de Gibraltar.

Només quan el virus va arribar al Primer Món es quan es va disparar l’alarma. Abans la despreocupació i l’abandonament. Només els missioners són els únics que han estat (i encara continuen al costat dels malalts) treballant a favor dels africans. Per això trobe desencertat que algú possara en qüestió la repatriació dels missioners infectats per l’Ebola. Perquè els qui van considerat errònia aquesta mesura, ¿deixarien els seus fills infectats a l’Àfrica en un safari o demanarien que els portaren a Europa?

Per altra part, va ser mesquina l’actitud del Govern del PP, que va deixar a Àfrica la Germana Paciència, missionera de la Immaculada Concepció, quan traslladà a Madrid el P. Miguel Pajares, infectat d’Ebola igual que la religiosa. La raó que donà el Govern espanyol era que la G. Paciència Melgar no era ciutadana espanyola i per això la deixà abandonada a la seua sort. Però paradoxes de la vida: en superar la seua infecció, la G. Paciència donà el seu plasma per poder tractar la malaltia de la Sra. Teresa Romero, malalta també d’Ebola.

Els hòmens, les dones, i els xiquets que a l’Àfrica han anat morint d’Ebola des del 1976, no eren persones? Els africans només rebien la indiferència i l’oblit d’un món que els ha maltractat durant segles amb l’esclavitud i l’espoli dels seus recursos naturals, empobrint despòticament aquest continent.

Quan el ratolí va vore la ratera, només ell es va prendre seriosament el perill que comportava aquell artefacte. La gallina, el porc i la vaca es van desentendre d’un arma mortal, que, aparentment no els podia fer cap mal, però que finalment va acabar amb ells. Per insolidaritat. Per falta de responsabilitat.

Si l’Ebola no haguera arribat al Primer Món, els africans infectats d’aquest virus continuarien morint en l’anonimat, com ho han estat fent des del 1976. Ignorats i oblidats pel Primer Món. Un Primer Món que, com Caín, es desentén del seus germans.

Josep Miquel Bausset

Publicitat