PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

 Així s’expressava el Sr. Pedro Sánchez, president del govern espanyol, en el míting del PSOE que els socialistes celebraren el diumenge 31 de març a Tarragona. Uns dies abans, el Sr. Miquel Iceta, secretari general del PSC, havia dit que si un 65% dels catalans estava a favor de la independència, l’Estat hauria de buscar una eixida al conflicte català. El Sr. Iceta ràpidament va rectificar (ell va dir matisar) la seua opinió davant les pressions del PSOE. El que no sé és perquè ha de ser un 65% i no un 51%. O UN 50,1% ¿O és que el referèndum a favor de la OTAN, que convocà el president Felipe González (i que va guanyar) va tindre el 65% de vots favorables? Cal recordar al Sr. Iceta que en el referèndum de l’OTAN, de març de1986, sobre un cens de 29.024.494 electors, els vots afirmatius no van ser el 65% del total sinó el 52,5%. I amb tot, el referèndum va ser validat i Espanya va romandre a l’OTAN.

Que la independència de Catalunya no es puga assolir perquè els catalans no la volen, com digué el Sr. Pedro Sánchez, només es pot comprovar amb un referèndum. Sense un referèndum on els ciutadans puguen expressar-se lliurement, votant a favor de la independència, en contra, en blanc o amb una abstenció, ningú pot atorgar-se l’opinió majoritària dels catalans. Per tant, dir com ha assegurat el president Pedro Sánchez, que els catalans no volen la independència, és només fum. ¿Com sap el president Sánchez que els catalans no volen la independència si no ens podem expressar lliurement? Quan el 80% dels diputats al Parlament de Catalunya estan per un referèndum, ¿per què el president Sánchez no fa cap cas a aquesta majoria qualificada dels polítics catalans i convoca un referèndum? Així sabria realment, i no per suposicions seues, si els catalans no volen la independència o sí que la volen.

El Sr. Sánchez hauria de saber que en els països democràtics els problemes se solucionen votant, perquè és només amb els vots emesos lliurement, que es poden resoldre els conflictes. Que lluny que queden les resolucions d’aquell PSOE que defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles.

També en aquest debat sobre la independència de Catalunya,  una part de l’Església s’ha posicionat en contra del dret a decidir dels catalans. Així, recentment, el bisbe auxiliar de Valladolid, Luis Argüello García, portantveu i secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, ha afirmat que el dret a decidir “no es moralmente legítimo en si mismo”. Però també cal recordar les paraules del papa Francesc el 9 de juliol de 2015 a Santa Cruz de la Sierra, en el II Encontre Mundial dels Moviments Populars. El papa deia: “Sé que busquen un canvi i no només vostès. He comprovat que existeix una espera, un anhel de canvi en tots els pobles del món. He escoltat a Bolívia una frase que m’agrada molt: “Procés de canvi”. Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. No volen ingerències ni ser tutelats. Volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguen respectats”. I el papa Francesc afegia encara: “La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment en el dret a la independència”.

Per altra part, l’aposta d’una gran part dels bisbes espanyols per la unitat d’Espanya, que ells consideren “un bien moral”, m’ha recordat que el 2008 a Bèlgica, en el debat que hi hagué entre valons i flamencs, els partidaris de la unitat demanaren als bisbes belgues un recolzament públic a les seves tesis. Però el cardenal Danneels els va dir: “La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favor d’uns i en contra d’altres. Els bisbe pregarem perquè els polític puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció”.

Seria bo que els bisbes espanyols escoltaren la veu del papa i del cardenal Danneels, ja que les paraules de Francesc a Bolívia, també són vàlides per a tots els pobles que, pacíficament i democràtica, volen decidir el seu futur. I l’afirmació del cardenal Danneels sobre la independència de l’Església i l’Estat (com defensà fa anys el cardenal Tarancon) evitarien que alguns bisbes espanyols defensaren la unitat d’Espanya com a “bien moral”. I és que com ha dit el diputat Aitor Esteban, del PNB, (La Vanguardia, 21 de maig de 2019), “Ni hi ha una unitat d’Espanya sacrosanta, ni una independència sacrosanta”.

Però amb tics tan poc democràtics de l’Estat espanyol en relació al dret a decidir, i amb les càrregues policials de l’1 d’octubre de 2017, no resulta gens estrany la moció que debatrà el Bundestag alemany, que reclama una mediació d’Alemanya i de la UE en el conflicte entre Catalunya i Espanya. O la condemna de l’ONU sobre els presos polítics. Per això, degut al nerviosisme de l’Estat, el prestigiós advocat Gonzalo Boye, ha respost a aquest nerviosisme dient: “Tranquil·litat, no es posen nerviosos, perquè només és democràcia”. Com ho va ser l’1 d’octubre de 2017. I com ho serà un referèndum per expressar amb llibertat, el futur de Catalunya.

Josep Miquel Bausset

Publicitat