PUBLICITAT

 

Així s’expressava fa uns dies (Religión Digital: Home, 20 de març de 2019) el cardenal Baltazar Porras, arquebisbe de Mèrida i administrador apostòlic de l’arxidiòcesi de Caracas. Degut a la situació conflictiva que viu Veneçuela, el cardenal Porras manifestà la seua posició en relació a una possible manifestació de l’oposició política a la ciutat de Caracas i recordà que “la protesta és un dret” i per això mateix no es pot penalitzar ni perseguir. El cardenal Porras deia que “és un dret ciutadà poder manifestar, protestar, expressar i exigir la solució dels problemes”. I afegia encara: “Sempre he dit que això s’ha de fer en pau, no només per part dels manifestants, sinó també per part dels cossos de seguretat, que no estan per cuidar els representants de l’Estat, sinó els ciutadans”.

Si canviem Veneçuela i l’oposició a Maduro, a Caracas, per Catalunya i el moviment independentista, també seria igualment defensable el que deia el cardenal Porras: “La desobediència civil és també un dret”.

¿No recordem el cas de desobediència civil de la Sra. Rosa Parks, quan l’1 de desembre de 1955 no va voler alçar-se del seient d’un autobús que estava reservat només per als blancs? O Gandhi? O Martin Luther King?

Un altre cas de desobediència civil, més recent i poc conegut, és el de la Sra. Loujain Alhathloul (La Vanguàrdia, 2 de febrer de 2019, pàg 12). El setembre de 2014, la Sra. Alhathloul va ser detinguda a la frontera de l’Aràbia Saudita (un país amb dirigents tan amics del rei d’Espanya) amb els Emirats, després d’intentar entrar al volant d’un cotxe a l’Aràbia, l’únic país del món que prohibeix conduir a les dones. Era una jove que mostrava el seu permís de conduir dels Emirats als guàrdies fronterers. Aquest fet li va valdre 70 dies de presó i diversos mesos sense poder eixir del país. Com deien les cròniques, la Sra. Alhathloul es va convertit en l’heroïna de les feministes i en bèstia negra dels sectors més ultraconservadors saudites. Més de quatre anys després d’aquell fet, les dones ja poden conduir al país dels Saud, amb el totpoderós príncep hereu Muhammad bin Salman, gran amic del rei d’Espanya. I és que el juny passat, el regne dels Saud va concedir el dret a que les dones puguen conduir.

Desgraciadament la Sra. Alhathloul no pot vore ara les dones conduir, ja que des de maig de l’any passat, que la policia va anar a buscar-la a casa dels seus pares, es troba empresonada, sotmesa a salvatges interrogatoris i tortures, incloses agressions sexuals, segons ha denunciat la seua família. Com han dit d’ella, és una dona que “posa per davant el que és just, que el que és segur”.

Només amb la desobediència civil, davant les injustícies s’aconsegueix avançar en la defensa dels Drets Humans. Només protestant pacíficament, malgrat les pressions o les persecucions, la humanitat progressa. L’Aràbia Saudita (i altres Estats!) no ha estat mai una democràcia plena, malgrat l’intent del rei emèrit espanyol i de l’actual, de blanquejar un règim corrupte i dèspota. Però el nivell de brutalitat contra les dones (o contra els manifestants en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, a Catalunya) és inaudit, amb la indiferència d’una Europa, que s’inhibeix davant la vulneració dels Drets Humans a l’Aràbia Saudita (o a Catalunya), mentre sí que considera un afer important pronunciar-se sobre Veneçuela. I Europa no només s’inhibeix sinó que fa negocos bèl·liscPer això resulta paradoxal que la Unió Europea mire cap a una altra banda davant la vulneració dels Drets Humans a l’Aràbia Saudita o a Catalunya (amb presos polítics i exiliats), i que sí que es pronuncie denunciant la situació de Veneçuela.

El cardenal Porras deia també: “Les situacions difícils que estem vivint, no ens poden paralitzar”.

I és que gràcies a Rosa Parks, la segregació racial va començar a ser derrotada. I sense Loujain Alhathloul, les dones encara no podrien conduir a l’Aràbia Saudita. I sense la desobediència civil a Catalunya, amb els llaços grocs, els Drets Humans continuarien conculcats o “congelats”. És el que volen alguns que ja preveuen declarar il·legals alguns partits polítics o entitats independentistes i, evidentment, criminalitzar la desobediència civil i la dissidència, per tal d’instaurar el pensament únic. I això amb la tergiversació o la manipulació d’uns fets que tots vam poder vore i que ara són jutjats fent del judici una farsa.

Sort de les persones que amb valentia, com Rosa Parks, Luther King o Jordi Cuixart, són testimonis i lluitadors de la veritat i de la justícia.

 

Josep Miquel Bausset

Publicitat