PUBLICITAT

 

Aquest dimecres, 12 febrer, s’ha donat a conèixer l’Exhortació Postsinodal, Estimada Amazònia, un text del papa que naix del que es va viure durant el Sínode sobre l’Amazònia, celebrat a Roma del 6 al 27 d’octubre de l’any passat. El text que ens ofereix el papa, consta d’una introducció, quatre capítols i una conclusió. Cal destacar que el papa utilitza en aquest document (adreçat al Poble de Déu i a totes les persones de bona voluntat), un poema del bisbe Pere Casaldàliga i de Pablo Neruda, a més d’altres cites.

Aquest document naix a partir de les intervencions sinodals i del que el papa llegí sobre  les aportacions que es varen fer. El papa ens diu que aquest Exhortació Postsinodal, pretén ser “un breu marc de reflexió que encarne en la realitat amazònica, una síntesi d’algunes grans preocupacions que ja vaig expressar en els meus documents anteriors i que ajude i oriente a una harmoniosa, creativa i fructífera recepció de tot el camí sinodal”.

En el capítol primer, anomenat “Somni social”, el papa destaca la injustícia i els crims que s’han donat al llarg de la història. Per això Francesc veu necessari “indignar-se com Moisès (Ex 11:8), com Jesús (Mc 3:5), com Déu s’indignà davant la injustícia (Am 2:4-8; 5:7-12; Ps 106:40)”. Per això el papa demana “que al mateix temps que deixem brotar una sana indignació, recordem que sempre és possible superar les diverses mentalitats de colonització, per construir xarxes de solidaritat i desenrotllament”. El papa denuncia el “conservacionisme que es preocupa del bioma, però que ignora els pobles amazònics”. Per això aquest text subratlla la incoherència que suposa que “els plans educatius de xiquets i de jóvens”, tracten “els indígenes com a intrusos o usurpadors”. Per això el papa, que ens crida a no permetre “que la globalització siga un nou tipus de colonialisme”, demana un “diàleg social”. El papa detesta que “ens anestesien la consciència social”.

El papa reconeix que “enmig de greus excessos de la colonització de l’Amazònia, plena de contradiccions i esquinçaments” (cosa que nega Espanya), “molts missioners arribaren allà amb l’Evangeli, deixant els seus països i acceptant una vida austera i desafiant, a prop dels més desprotegits”. Per això l’Església, com ens diu el papa, “està cridada a escoltar els clams dels pobles amazònics, per a poder exercir amb transparència el seu rol profètic”.

El papa dona les gràcies “als membres dels pobles originaris” i els agraeix que “amb la seua vida,” hagen estat “un crit a la consciència”, ja que “són memòria viva de la missió que Déu ens ha encomanat a tots: cuidar la Casa comuna”. El papa fa una crida a un diàleg, que “no només ha de privilegiar l’opció preferencial per la defensa dels pobres, marginats i exclosos, sinó que els respecta com a protagonistes”.

En el capítol dos d’aquesta Exhortació, que el papa anomena “Somni cultural”, Francesc convida “els jóvens de l’Amazònia, especialment als indígenes, a fer-se càrrec de les arrels”, pel fet que d’elles “ve la força que els farà créixer, florir i fructificar”. El papa insisteix en la importància de “les relacions interculturals, on la diversitat no significa amenaça”, ni “justifica jerarquies de poder d’uns sobre els altres, sinó diàleg des de visons culturals diferents de celebrar, d’interrelació, i de revifar l’esperança”.

PUBLICITAT

El tercer capítol, anomenat “Somni ecològic”, està centrat en la necessitat de tindre cura del planeta i dels seus habitants. El papa ens recorda que “el Senyor que cuida de nosaltres, ens ensenya a tindre cura dels nostres germans i germanes i de l’ambient que cada dia Ell ens regala”. I per això ens recorda que “els indígenes són, precisament ells, els qui millor cuiden els seus territoris, sempre que no es deixen atrapar per les ofertes interessades de grups de poder”. I és que per cuidar l’Amazònia, “és bo articular els sabers ancestrals, amb els coneixements tècnics contemporanis que preserve l’estil de vida i els sistemes de valors dels pobladors”. Per això “el crit de l’Amazònia al Creador, és semblant al crit del Poble de Déu a l’Egipte (Ex 3:7)”. És, com diu el papa, “un crit d’esclavitud que clama per la llibertat”.

El quart i últim capítol d’aquest text, que el papa anomena, “Somni eclesial”, és una crida a la inculturació, “que no menysprea res d’allò de bo que ja existeix en les cultures amazòniques, sinó que ho recull i ho porta a la plenitud, a la llum de l’Evangeli”. Així s’esdevindrà “una renovada inculturació de l’Evangeli”, cosa que no passa a l’Església del País Valencià, que actua d’una manera colonialista. Pel contrari, el papa destaca la importància d’una Església que escolte “la saviesa ancestral” dels pobles indígenes, per així “reconèixer els valors presents en l’estil de vida de les comunitats originàries”. Aquest text demana “recuperar les riques narracions dels pobles”, ja que Jesús “està present en els arbres, en els peixos, en el vent, com a Senyor que regna en la creació i a l’Eucaristia”.

Pel que fa a la inculturació, el papa, que aposta per una “ferma defensa dels drets humans”, demana també “recollir en la litúrgia molts elements propis de l’experiència dels indígenes, en el seu íntim contacte amb la natura”, així com “estimular expressions autòctones en cants, ritus, danses, gestos i símbols”.

Davant l’escassetat de preveres (cosa que feia pensar que el papa proposaria l’ordenació d’hòmens casats), Francesc es limita a demanar la presència de ministres “que puguen comprendre, des de dins, la sensibilitat i les cultures amazòniques”. Sí que expressa el seu convenciment del fet que “l’exercici del ministeri dels preveres no és monolític i adquireix diversos matisos en distints llocs de la terra”. El papa també afirma que “en circumstàncies específiques de l’Amazònia, hi ha que trobar una manera d’assegurar el ministeri sacerdotal” a les comunitats cristianes, però sense fer el pas de permetre l’ordenació d’hòmens casats.

El papa també fa una ferma defensa del paper de la dona, en aquelles comunitats “que s’han mantingut, durant dècades, sense capellans” i que gràcies “a la presència de les dones, fortes i generoses”, hi ha hagut una gran vitalitat en el si d’aquelles comunitats cristianes. Però tampoc fa cap pas per l’ordenació de diaconesses.

El text acaba amb una conclusió final, en la que el papa encomana l’Amazònia a la Mare de Déu.

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -