- PUBLICITAT -

 

Hui 4 d’agost s’escau el setantè aniversari de la preconització de mossèn Josep Pont i Gol, capellà de la diòcesi de Solsona, com a nou bisbe de Sogorb.

Nascut a Bellpuig (l’Urgell), als 12 anys Josep Pont ingressà al seminari de Solsona, on va fer els estudis eclesiàstics. L’any 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i el batxiller en Dret Canònic. L’any 1931 fou ordenat prevere, i el 1939 va entrar com a formador del Seminari de Solsona.

El Dr. Pont, superior i formador del Seminari de Solsona, representava la cordialitat, la tendresa i la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes, gràcies a ell, aquella casassa esdevenia humana i la disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr. Pont era un home molt ordenat i metòdic. Tenia a més, un gran prestigi com a professor. De fet, fou el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiter i el suaviter  de la vella pedagogia.

El bisbe Josep Pont i Gol i el bisbe Vicent Enrique Tarancon

Però en morir el bisbe Valentí Comellas, el Dr. Pont fou “exiliat” del Seminari. Amb tot, el nou bisbe, Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn Pont i Gol, no tardà en rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra i de Govern de la diòcesi i secretari general del Sínode de 1949. Fins que el 4 d’agost de 1951, hui fa setanta anys, fou preconitzat nou bisbe de Sogorb. Va ser consagrat a Bellpuig, el seu poble, pel bisbe Tarancon, el 30 de novembre del mateix any. Home amable, senzill i acollidor, va prendre possessió de la Seu de Sogorb, el 20 de gener de 1952, emportant-se com a secretari, mossèn Antoni Deig, que uns anys més tard seria bisbe de Menorca i posteriorment de Solsona.

La mentalitat del bisbe Josep va ser conciliar molt abans del Concili. El seu magisteri va ser un magisteri discret, que podia desconcertar per la seua senzillesa. Més savi que magistral i més itinerant que sedentari, com els bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses que no diuen gran cosa! I ell, que coneixia tan bé la història, preferia parlar d’una manera concreta: de la Cova Santa o de la nova parròquia del barri València de Borriana, del Canigó, de l’Abat Oliba o del Dr. Cardó. Va ser un home que mai no es va permetre pensar o parlar malament d’un altre! I quan algú li preguntava perquè certes coses arribaven tan tard, responia que en el fons era el mateix problema de perquè el Fill de Déu s’havia encarnat tan tard! Era la Teologia, no del retard, sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d’inspirar l’obediència més neta i l’audàcia més gran. La frescor i la contundència de la paraula del bisbe Josep era viva, perquè  d’una banda, no perdia la seua novetat i de l’altra, perquè animava a vore amb esperança els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe Josep va destacar per la seua ajuda i per la seua sol·licitud als pobres i marginats.

L’any 1960, amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa, es creava el nou bisbat de Sogorb-Castelló, del qual, el Dr. Pont va ser el seu primer bisbe. Un bisbe recordat i estimat, encara hui. Per mitjà d’un Decret Pontifici, se segregaren, i també s’annexionaren diverses comarques a la vella Seu de Sogorb. D’aquesta manera, els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat de Sogorb-Castelló.

PUBLICITAT
El bisbe Josep Pont i Gol

El bisbe Josep va estimar amb passió la diòcesi de Sogorb-Castelló, la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: “coses, llocs, i gent que jo he estimat i he servit, i encara porte dins del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes pertot arreu”.

En prendre possessió de la Seu Primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe declarava: “una part del meu cor, es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa, i la Mare de Déu del Lledó”. El bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les Valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: “aquests camins els he recorregut tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l’Església”. El bisbe Josep sempre recordava que havia ocupat, durant 19 anys, el lloc 75 com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps, “sóc el cap i començament d’una nova etapa d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960, primer bisbe de Sogorb-Castelló”.

Juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, i també amb el de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, el bisbe Josep va ser l’única jerarquia que defensà la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, com a llengua del Poble, en la litúrgia i en l’ús públic. Durant els anys de servei al bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Josep va afavorir la introducció de la nostra llengua a l’Església, en totes aquelles zones de la diòcesi que eren valenciano-parlants. Per al bisbe Josep, “l’Església no té fronteres, però es projecta sobre l’home concret, amb totes les seues circumstàncies. Per això l’Església es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia”.

Clar defensor de la unitat de la llengua, en certa ocasió rebé l’encàrrec per part d’un dels responsables de la revista Cavall Fort, de sondejar la possibilitat i l’oportunitat d’iniciar una edició en “valencià” d’aquesta revista infantil. El Dr. Pont afirmà amb rotunditat que no ho considerava necessari, pel fet que la llengua catalana de la revista citada i el valencià que es parlava a la seua diòcesi, no tenien cap diferència essencial i tots els qui llegien Cavall Fort al País Valencià, no necessitaven diccionari!

El bisbe Josep Pont i Gol amb el bisbe Vicent Enrique i Tarancon, dos pastors del Vaticà II

De fet, Pont i Gol, amb  Jubany i Masnou, va ser el responsable, al Concili Vaticà II, que la Lumen Gentium reconeguera a les minories nacionals el dret a la seua pròpia llengua i cultura. El bisbe Josep va ser decisiu per tal d’aconseguir que, a Espanya, el català fora llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà.

El bisbe Pont i Gol va ser un bisbe plenament conciliar. Per a ell, el Concili era alguna cosa més que una gran notícia: “És una mentalitat, un criteri, una línia a seguir: l’Evangeli vist amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen”. I és així com el Concili va transformar el bisbe Josep. Es deia que el Dr. Pont havia tornat de Roma, després de la tercera etapa conciliar, amb una actitud més senzilla encara, amic del diàleg, defensor dels drets humans, compromès amb la renovació i l’aggiornamento.

En una homilia a Vila-real, el desembre de 1965, deia: “L’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau”. I continuava: “L’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força de les riqueses, de la influència terrena”.

El bisbe Josep desitjava una Església oberta a tothom i per això creia que la missió de l’Església “no era obtindre triomfs, ni conquerir res: l’Església no vol dominar ningú. La missió de l’Església és la de ser ferment i testimoni enmig del món”.

Setanta anys després del seu nomenament com a bisbe de Sogorb, som molts els valencians que enyorem la bondat de pare i la fidelitat del bisbe Josep Pont. Un bisbe al servei d’un poble al qual estimava i servia amb molt d’amor i sol·licitud pastoral.

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -